A tot bombo!

Una cosa la sabíem, i és que el sentit de l’humor o el qüestionament cínic o irònic d’allò que se’ns anuncia com a absolut, quasi sempre es converteix en un gest aplaudit, perquè aconsegueix ajustar l’exercici informatiu. En aquest sentit, les tires còmiques o les caricatures complementen aquella part de la informació on no arriba el rigor o la seriositat amb què mereix ser tractat un esdeveniment. Exercici doblement agraït ja que té en compte una pràctica sempre implícit per part dels lectors i les lectores, que no és altre que el de mantenir sempre un dubte o un “i si en realitat….”, doncs som persones competents i capaces de negociar significats. No obstant això, sembla que últimament les fronteres o els límits del dret a la informació i del dret a la caricatura, entesa aquesta com un gènere en sí mateix, ha ultrapassat els límits del seu domini i s’ha colat per entre les escletxes d’un estil periodístic que necessita nous fonaments. Sinó no s’explica de cap manera que articles, comentaris radiofònics, editorials d’opinió, espais de tertúlia, muntatges d’informatius televisius… hagin reproduït, per part dels seus autors o autores, uns relats informatius tan poc compromesos amb la realitat fins arribar a caricaturitzar-la.

articlemaig2008

Carme Chacón

Ens referim concretament al tractament que ha rebut des de molts i diversos bàndols periodístics el nomenament de Carme Chacón com a ministra de Defensa. És evident que quan un esdeveniment marca història per primera vegada, la sorpresa envaeix tot tipus de relats i hi haurà diverses maneres d’aproximar-se al fet, des del més quotidià al més institucional. També sabem que avui, des de les plataformes informatives, hi ha una certa tendència d’estil a ficcionar la realitat i així fer-la més interessant i espectacular. I també és cert que els colors i els tons de les informacions són directament proporcionals als colors i tons de qui les patrocinen. A més, des d’aquest espai ja s’aplaudia la ironia com a aproximació crítica a aquest fet; però entre la ironia i el desprestigi i el mal gust hi ha una distància que no tothom és capaç de percebre. I aquí és on rau el problema.

D’altra banda, també és evident que quan un fet marca història per primera vegada, té la capacitat de canviar les coses, fins i tot les més insospitades. Fins i tot aquelles que, acreditades per la seva antiguitat i pel bon saber fer apadrinat per la promoció i perpetuació d’una (sola) mirada crítica davant la realitat, han esdevingut com a úniques i absolutes. Així doncs, aquest succés tan mal encaixat des d’algunes veus informatives, a manera de carambola, com només passa en les millors jugades, ha posat en evidència, amb pas segur i tot fent repicar el bombo, que certs exercicis periodístics estan en crisi i mereixen revisions i canvis profunds en les seves metodologies, donat que tremolen davant d’allò inesperat i aconsegueixen caricaturitzar no els esdeveniments sinó la mateixa professió.

Si continua així, qui voldrà participar de la informació?