Adolescència: alarma social!

Sembla que a la televisió, recentment, hi ha certa preocupació per captar el públic adolescent. Si durant anys les graelles televisives quasi no s’adreçaven de manera específica a l’adolescència, ara sembla que les programacions cada cop exagerin més les seves propostes encarades a connectar amb la suposada sensibilitat adolescent del nostre país: sèries de ficció tan ‘emblemàtiques’ com Ventdelplà o Aída cada cop donen més importància a aquest perfil de protagonistes, per no parlar de la darrera sèrie estrella, Física o química, que, amb aquesta recerca desesperada per parlar un llenguatge que no és el seu i del qual no té gaire experiència, desemboca en una inquietant posada en escena en què no sabem ben bé si l’adolescència és l’edat dels nois i les noies que van a classe o la del grup d’adults que intenten dirigir aquest centre educatiu. Tampoc podem passar per alt la proliferació d’espais televisius on les experiències en primera persona d’aquests nois i noies són el motor fonamental i la font d’entreteniment personal. Si bé en el seu moment El diario de Patricia ha estat un dels espais punters i emblemàtics en aquest sentit, on més que la reflexió és l’acumulació d’experiències compartides el que preval, també podem fer memòria d’Efecte Mirall, on equipats tecnològicament, el diari íntim i privat dels nois i noies s’universalitzava en les pantalles. I què no dir dels realities: sembla que aquests nous formats “sí que capten” el que s’entén com a esperit rebel i juvenil en el món televisiu… Gran Hermano, Operación Triunfo, Factor X…, tots ells són capaços de congregar un munt de públics diferents en els quals els joves i adolescents es perfilen com els principals compradors i fans de tots els seus productes. D’alguna manera, l’èxit de tots aquests programes podríem atribuir-lo a la sensibilitat d’aquests a l’hora de connectar amb un tipus de públic, l’adolescent, tant en els seus continguts com en les retòriques dels seus formats. Fins aquí, que tothom llegeixi segons li interessi, sàpiga o entengui.

Això no obstant, cal parlar d’un altre format que sembla que còmodament s’instal·la de manera progressiva en les quotidianitats del menjador de casa. Parlem dels programes coach, altrament coneguts com a programes d’entrenament, acompanyament o ajuda. Els coach, amb voluntat d’allunyar-se dels prejudicis dels reality, tant estigmatitzats i menystinguts -perquè la crítica ha insistit a reduir-los a programes que espectacularitzen amb la privacitat-, en un intent de dignificar el seu format, s’han convertit en programes que, suposadament, treballen per al creixement personal i la millora de l’autoestima. El funcionament és el següent: busquen i plantegen un problema (real o inventat), troben gent que hi és sensible, i amb l’ajuda de persones expertes emprenen unes teràpies televisades que, moltes vegades, es converteixen en un relat entre compassiu i moralitzant davant d’una realitat fruit de la nostra pròpia societat. Aquest és el cas de l’antiga Casa de cristal, on un grup de dones intentaven superar les desavinences amb la realitat que els tocava viure; de Desnudas, on dones de talla ‘no estàndard’ aprenien a vestir-se i a no veure’s lletges, i de la recent Madres adolescentes, on, tal com sosté la seva publicitat, pretén “orientar a madres jóvenes e inexpertas en el cuidado de sus hijos”. Davant d’aquests programes, una no pot resistir fer-se la temible i inevitable pregunta: per què les dones són les protagonistes predilectes d’aquests programes d’autoajuda? I aquí, l’evidència: la promoció social de les dones encara avui bascula entre la dependència i la fragilitat emocional.

articlesetembre2008

Més enllà d’aquesta gerra d’aigua freda, a l’hora d’enfrontar-se a un programa de l’envergadura de Madres Adolescentes, hi ha un seguit d’alertes i matisos que no podem passar per alt i que, per economia de relat, anirem enumerant: la sexualitat en l’adolescència estigmatitzada sobre els cossos de les dones; les dones com a problema central d’aquesta sexualitat; dones fràgils, amb problemes emocionals i econòmics que segueixen una teràpia que, més que connectar-les amb el seu entorn, les aïlla emfasitzant encara més aquesta sensació de font de problemes; l’exercici d’una mirada condescendent sobre aquesta realitat, amb l’ús d’un vocabulari sensacionalista, paternalista i tràgic que no parla ni d’elles ni amb elles, sinó que parla segons els interessos d’un ordre social masclista i moralitzador. I no oblidem que aquest programa es vol vendre com un espai comprensiu sobre una realitat social que la societat en si ha creat precisament per no atacar el problema des de l’arrel. En aquesta línia, se m’acut que allò autènticament revolucionari seria no parlar de les mares adolescents com a personatges socials totalment incompetents amb la seva realitat, totalment bloquejades en l’expressió i gestió de les seves necessitats, i totalment responsables de la situació que els ha tocat viure –perquè encara que algunes tinguin parella, aquests ni cortan ni pegan en el programa-, i encara proveïdes de la lletra escarlata que les converteix en vergonyes socials. Hauríem de saber preveure i tenir en compte el mal que fa el fet de no parlar a les noies com a persones autònomes, gestores i capaces de la seva realitat, sense confondre encara més la societat sobre els drets i les possibilitats d’una noia que es queda embarassada.

Si l’adolescència imaginada que es deixa entreveure des dels mitjans de comunicació és aquesta, construïda des de la frivolitat, de manera esbiaixada i amb un tuf sexista monumental, potser caldria repensar sobre qui cal asseverar l’estat d’alarma: l’objecte mirat no s’assembla a qui el mira?

Equip de redacció.