Alguna cosa es mou…

Des de molts àmbits de la cultura (cineastes, creadores plàstiques, visuals i audiovisuals, periodistes, escriptores, gestores culturals…) s’està demanant un canvi substantiu en les polítiques que emparin allò que es recull en les lleis d’igualtat. Curt i ras, es demana un canvi en els processos de tria i visibilitat dels projectes  que incrementin la presència i capacitat d’incidència de les professionals en cada un dels àmbits a què estan vinculades.

A l’altre costat apareixen algunes resistències que posen en dubte l’arbitrarietat i injustícia  de molts dels desequilibris tot  considerant que el mercat s’autoregula sol i que la igualtat efectiva pel que fa a la representació de les professionals, caurà com una fruita madura.

És evident l’empenta  de les professionals de tots els àmbits. Una empenta sostinguda per una formació excel·lent, per una presència capil·lar a tots els espais professionals però també per una  falta de reconeixement a escala de competències, salarial i d’oportunitats per a impulsar projectes propis que acaba per impedir la consolidació dels trajectes professionals de moltes.

Cal corregir aquesta situació amb els mitjans que les mateixes professionals i molts d’altres sectors i persones, demanen: quotes, punts i plans estratègics, eines  que puguin revertir la situació, però cal també un canvi d’òptica per part dels relats que els mitjans de comunicació fan d’aquesta reivindicació i de retruc d’aquesta situació.

Assistim a una “nova fornada” de creadores cada un o dos anys que ens fan sentir esperances però la recurrència a  aquestes frases fan que  deixem de posar el focus en les que, passada la “novetat”, acaben vivint el fred informatiu sobre els seus projectes i sobre les dificultats que tenen per a tirar-los endavant.

Preguntem-nos davant de cada nova fornada què ha sigut de les anteriors, quines facilitats han tingut i quin ha estat el seu “després” i veurem que les frases amb què se saluden les “noves novetats” molt sovint acaben jugant un paper de silenciador davant  les dificultats que impedeixen la normalitat professional de les nostres creadores.

Sembla que ara s’estan posant sobre la taula propostes perquè aquesta discriminació pugui revertir i en aquests moments el relat mediàtic  hi té un paper clau si més no, de contribuir a la visibilitat de les nostres productores, escriptores, directores, creadores de les arts visuals, comentaristes i analistes….., que  lluiten per treballar cada dia en projectes que gràcies a elles, són en aquests moments, més diversos i plurals. Per això, haurien d’estar acompanyades sempre i no només el primer cop que salten a “escena”.