Autoestima audiovisual

És inevitable. En aquestes dates no podem evitar fer un ràpid repàs a tots aquells fets que ocupen una part important de les nostres vides. Com no podia ser d’una altra manera, el nostre viatge llampec personal se situa, ni més ni menys, a recordar (ai!) les diferents formes i maneres en què les dones hem estat representades a les pantalles audiovisuals en el darrer any. I, a mesura que anem fent el repàs, el cor se’ns atura en un pensament que sempre ha estat allà però que, quan una comença a elaborar una perspectiva panoràmica de la situació, li sobrevé sense pietat: l’audiovisual ens testimonia. Sí, aquesta frase, amb tota la seva qualitat lapidària és, ni més ni menys, el motiu principal que ens treu el son a les persones que vivim amb ganes de fer propostes alternatives a una societat que, en l’imaginari, se’ns està quedant caduca. Tal qual. L’imaginari, allò que ens diverteix, allò que permet comunicar-nos encara que sigui de manera simbòlica. L’imaginari, allò que ens col·loca allà on sembla que millor ens emmotllem. L’imaginari, allò que només és possible construir si hi ha algú que el signifiqui, és a dir, que el sàpiga interpretar i li doni un sentit. Heus aquí quan ens trobem amb una altra lapidació: totes les persones membres d’una societat sabem interpretar-lo. I sí, afirmacions com aquestes són com pedres a l’ull perquè ara, sabent ben bé a quin imaginari ens referim, i sabent ben bé quins models són els que propaga, ens toca exclamar: però si jo no sóc bleda!; si jo no sóc masclista!; si jo sóc una persona molt moderna i molt contemporània!; si jo sé veure i consumir l’imaginari críticament!… Afirmacions contestatàries que només volen manifestar el següent: si jo sóc diferent d’allò que l’imaginari diu que sóc! Aleshores, què passa!!!??? Tornem-hi. L’imaginari audiovisual ens testimonia i tothom, encara que amb reticències i malestar, és capaç d’entendre’l. Aleshores, és cert! L’imaginari fa anys, per no dir segles, que ens anomena i ens representa de la mateixa manera. I és clar, a banda d’avorrit, l’evidència és que aquest quadre o escenari ja no té res a veure amb nosaltres. Algú manifestarà, per dir alguna cosa, que aquesta repetició tediosa de qui se suposa que són les persones, les famílies, etc. és per culpa de les lleis del màrqueting, que demostren que a les persones no ens agraden els canvis. D’altres diran que, en realitat, la nostra societat és tan masclista com l’imaginari afirma sistemàticament. I d’altres, per sort, però també amb condescendència, exclamaran que les coses cada cop són més diferents i que no tot és com era abans. I des d’aquí apostem per fer la revolució i diem que és la nostra autoestima la que està en joc quan el malestar, surti per on surti, es fa evident cada cop que fem rèplica a la manera com les coses es viuen des de la nostra reproducció en imatges. Ara sí! Les imatges ens testimonien, tothom és capaç d’interpretar-les, per tant: com volem que les nostres imatges siguin interpretades? Des de quina qualitat o valor? Segons l’imaginari, com ens veuran i ens interpretaran les generacions futures? N’hi ha prou amb aquesta pregunta per començar a fer evident la necessitat d’un sistema de representacions alternatiu? Deixem que sigui la nostra autoestima la que ho decideixi…