Ja s’ha celebrat el casament. Després d’innumerables polèmiques al voltant de la firma del vestit de núvia, Belén Esteban ha festejat el gran dia. Gairebé totes les plataformes mediàtiques se n’han fet ressò, i així és com hem pogut saber que els nuvis van regalar cigars als convidats i ventalls a les convidades. I és que, sigui el casament de Belén Esteban, el de la filla de José Bono amb el fill de Raphael, o el de qualsevol altra persona, el protocol estipula allò adequat per a cada ocasió; en aquest cas, per complementar la masculinitat i la feminitat. De tota manera, totes i tots sabem que la realitat és ben diferent i que hi ha dones que es fumen els cigars, homes acalorats a causa de l’americana (que ha de seguir posada, també segons el protocol) que es refresquen amb els ventalls de les senyores, i records d’aquell dia cada cop més allunyats dels presents més tradicionals.

Malgrat els desajustos protocol·laris, el govern francès va voler seguir amb la clàssica tradició d’oferir un regal a les persones membres del Parlament amb motiu de la celebració de la presidència francesa de la Unió Europea. Es tractava d’un regal pretesament unisex (segons paraules de Blanchemaison): un maletí negre amb bolígrafs, llibretes i una corbata (per als homes) i un necesser (per a les dones). I és que, què podria ser més unisex que dos regals diferenciats segons si s’és home o dona? De fet, atenció al parany de la pròpia paraula: unisex, dit de quelcom fet indistintament per a homes i dones; el concepte vol ressaltar que el producte en qüestió està dissenyat sense connotacions ni femenines ni masculines, de manera que tant homes com dones el puguin utilitzar. Amb aquesta idea ens queda clar que si el producte no és unisex se’ns hi nega l’accés en cas de no pertànyer al gènere indicat. Si s’és dona, directe a aquells productes que es dissenyen pensant en «les teves necessitats», i si ets home, a aquells pensats per a les teves. Ara bé, el producte unisex suposadament trenca aquesta barrera abans infranquejable fent-nos creure que és el producte, i no pas les idees que s’hi relacionen, el que el fa apte per a tothom. Sigui com sigui, però, en el cas del govern francès ha quedat clar que, per sort o per desgràcia, d’unisex, el regal, res! I que precisament la corbata i el necesser no podien estar més carregats de simbolisme.

De la mateixa manera, sense anar gaire més lluny, aquesta mateixa tradició distintiva a què s’ha fet referència s’ha tornat a posar de manifest en els esdeveniments mediàtics més «importants» dels darrers dies: els èxits esportius. Primer va ser la colonització de l’Eurocopa de futbol a la majoria dels canals de televisió; després, la celebració de la victòria, la ressaca i la preparació per al futur. I el diumenge 6 de juliol, la final masculina del campionat de tennis més reconegut mundialment, Wimbledon. I és que, sens dubte, com acostuma a passar en el terreny esportiu, «LA FINAL» és la masculina. I els premis no són menys. Mentre que Rafa Nadal ha recollit una copa, la campiona de la final individual femenina, Venus Williams, ha recollit un plat. Diferent, perquè el d’ella està adornat amb motius mitològics, però, si més no, el mateix obsequi que el que rep el tennista que acaba en segona posició en la competició masculina; enguany, Roger Federer. ¿No és aquesta una clara distinció, en aquest cas, de la importància que s’atorga a una victòria i a l’altra? ¿I no ho són també el lloc i la durada que ocupen cadascuna d’elles en els mitjans de comunicació i, fins i tot, a ulls i veu dels mateixos comentaristes?

Com dèiem, alerta! Perquè traspassant qualsevol àmbit i esfera de poder, la nostra feminitat i masculinitat continuen sent reiterades de la forma més tradicional: per ventalls i necessers d’una banda, i cigars i corbates de l’altra. I, malauradament, encara són clarament jerarquitzades en l’imaginari social, sense necessitat de cap podi ni distinció de trofeu.