Durant setmanes Haití ha estat portada a tots els diaris, gairebé sempre tenyit del color del sensacionalisme. Mentre cada dia són menys les notícies que se’ns mostren del país en qüestió, la violència sexual exercida sobre les dones haitianes ha sortit a la llum. Tot i que aquest és un fet que les agències de notícies feministes i altres circuits informatius venien denunciant des dels inicis de la catàstrofe, no ha estat fins ara que els mitjans de comunicació ortodoxos s’han fet ressò. Malgrat tot, ara que s’ha decidit que és un fet noticiable, veiem que el tractament del tema és inadequat, ja que lluny de descriure els fets de forma rigorosa, recau, per exemple, en descripcions detallades i morboses. A més a més, sembla que la violència es relacioni amb grups socials concrets, orígens culturals o circumstàncies determinades, deixant de banda que la violència contra les dones forma part d’un fenomen universal i estructural.

Què en penseu del tractament del tema en aquesta notícia?

L’entrevista a Vicente Aranda, amb motiu de l’estrena de la seva darrera pel·lícula “luna caliente”, està plena de “grans” reflexions. El cineasta, fent referència al principal personatge masculí del film, explica que pot perdonar a un violador per què pot arribar a comprendre’l. Sota aquesta lògica hauríem d’entendre que violar a una dona és una cosa que no es pot evitar, i això mateix és el que el director ensenya al seu film: l’impuls irrefrenable d’un home que viola una adolescent per què li sembla massa atractiva. El millor de tot és que ella acaba esdevenint responsable de la violació, ja que la seva extrema sensualitat n’és la causa. Us sona l’argument?

Llegiu l’entrevista i jutgeu per vosaltres mateixes i mateixos.

Inocentes és la nova tv movie de Telecinco. El punt de partida és el segrest de tres noies que acaben en mans d’una xarxa (d’encara no sabem què); a partir d’aquí se succeeixen tota una sèrie de violències contra les protagonistes, personatges construïdes sota l’etiqueta de lolitas. Des del primer minut veiem com elles esdevenen objectes de desig, i per recrear aquesta il·lusió, el director fa servir una sèrie de recursos com ara l’estetització de la violència, l’erotització del cos femení, l’objectualització i el voyeurisme, que situen les protagonistes al servei de l’ull que les contempla des de l’altre costat de la pantalla per complaure’l.

Vegeu una seqüència del primer capítol.
I si en voleu veure un altra, cliqueu aquí

La darrera campanya d’Amstel és un esforç per continuar reforçant estereotips sobre dones i homes. Ells graciosets, mostrats com a éssers simples que estimen el futbol, la cervesa i els macarrons de la mare. Elles, per contra, de braços creuats escoltant la dissertació de l’altra banda del riu amb cara de pomes agres, fins que ells conclouen que, malgrat tot, allò que els agrada més en el món són elles, aleshores un gran somriure torna a les seves cares. Així doncs, la publicitat continua fent servir el vell joc de la representació del món femení i masculí com arquetips tancats i pertanyents a esferes oposades que no conflueixen mai.
Vegeu l'espot