També hi ha bones noves en el món de la comunicació que val la pena ressaltar i Eulàlia Lledó ha fet l’ esforç de anar-ne recollint, quasi podríem dir que una a una, en un magnífic text on posa de relleu les estratègies que han anat construint-se per tal de superar l’androcentrisme i el sexisme en la llengua.

L’autora, posa en joc la seva agudesa estilística, la seva llarga trajectòria en el terreny de la investigació dels biaxos sexistes i androcèntrics en la llengua i la literatura, així com la seva experiència com a docent i comentarista per revelar i donar a entendre la influència que exerceixen els biaixos ideològics en l’ús de la llengua en relació al sexe femení, tot afirmant allò que ens ha recordat altres vegades: La llengua no és ni sexista ni adrocèntrica. Tot depèn de l’ús que se’n faci.

Però allà on el llibre és més revelador és precisament en el detall amb què analitza els canvis que es produeixen com a resultat del qüestionament dels vells i mals usos i gràcies a l’ aparició de modes nous per visualitzar les dones en els mitjans de comunicació: utilització de fórmules visibilitzadores, les raons que s’ esgrimeixen per a les noves visibilitats, els canvis que s’han anat consolidant, els canvis emergents, els canvis en les denominacions professionals i finalment les transformacions en la narració de la violència masclista.

Lledó acaba dient: “La lengua,, por su propia naturaleza, cambia. Evoluciona en todos los aspectos; desgraciada la lengua que no lo hace, porque es una lengua muerta, perfecta, pero muerta”. I finalment referma la seva posició a favor de la inevitabilitat i la inexorabilitat dels canvis pel que fa a la visibilitat dels ser, estar, de les experiències i sabers de les dones, en correspondència als canvis que, es vulgui o no, s’estan produint dia a dia.

Fa dues setmanes, la 63ª Berlinale celebrava una trobada amb membres de la International Women’s Film Festival Network, la xarxa de festivals de cinema de dones més destacada a nivell internacional, on es van reunir directores, guionistes, productores, programadores, actrius i un llarg etcètera de professionals del món audiovisual per discutir la situació de les dones en el cinema. La jornada responia a la necessitat de reflexionar sobre les dificultats que les dones troben, de manera reiterada, per accedir a finançament per realitzar els seus films, però també a la indignació per la successiva desaparició de les dones cineastes, dels seus films i, en conseqüència, dels seus punts de vista, a les programacions de festivals tan reconeguts com Cannes.

La preocupació mostrada als espais de debat de Sundance o del festival de Berlín no ha semblat arribar a l’Academy of Motion Picture Arts and Sciences, i aquesta setmana els Oscars han fet gala del pitjor sexisme hipster (sexisme de moda) dels darrers anys.

La cerimònia dels Oscars 2013, presentada per Seth MacFarlane, creador de Padre de familia, va ser un exemple lamentable de la necessitat no només de trobades com la descrita, sinó del qüestionament del paper i la credibilitat d’institucions i acadèmies que estan disposades a perpetuar el sexisme a través d’acudits misògins, homòfobs i racistes. L’obertura de l’acte amb el número musical We saw your boobs (Us hem vist els pits), amb una relació de films on algunes actrius havien aparegut nues va marcar la tònica de la resta de la nit: objectualització dels cossos femenins, desautorització de les dones professionals, acudits en relació a la violència masclista i, fins i tot, a la pederàstia... En definitiva, les dones al servei de la mirada i l’acudit masculí.

L’Acadèmia nordamericana de les arts i les ciències cinematogràfiques ja ha canviat el nom dels premis, que han passat d’anomenar-se Academy Awards al seu nom més popular: The Oscars. No obstant això, tot indica que el canvi que aquesta institució necessita va molt més enllà d’una simple neteja de façana. En la seva 85ª entrega de premis ha demostrat que pot arribar a ser un megàfon per al mal gust i la manca d’intel·ligència, tot ridiculitzant-se davant les espectadores i la indústria cinematogràfica. En la 86ª edició esperem que es renovi o s’enfonsi amb la seva misogínia.

Nosaltres no publicarem la imatge del carnaval de Reus, reproduïda a bastament al bo i millor de la nostra premsa que, tot i reclamar-se informativament neutral, no s’ha estat de col·locar la imatge a la gran majoria de portades. El motiu: que el Pisuerga passa per Valladolid, que com és ben sabut, és una excusa boníssima per a veure uns pits enormes a primera plana.

La importància que se li ha donat al cartell posa de relleu, una vegada més, el pes (de la palla) pel que fa al tractament per part dels mitjans de comunicació d’allò que afecta a les dones. Si es tracta de pits, s’ofereix la primera plana de la versió digital de molts diaris i un espai destacat en les edicions impreses. I qualsevol excusa és bona: carnavals, pits i culs de treballadores sexuals alliberades de les màfies que les exploten (sense que hi aparegui, és clar, ni el nom ni els rostres dels qui ho fan), triomfadores amb el suficient glamour i regateres... En definitiva, l’espectacle del cos femení.

Ara bé, quan es tracta d’atendre d’altres aspectes que afecten a les dones –i que no donen per a l’espectacle, l’escàndol i el debat fàcil–, quan no és 8 de març ni 25 de novembre, llavors tot són excuses i justificacions. Aleshores escoltem que el tema no interessa, que no és prou rellevant o socialment transcendent, o que ja estan un altre cop les feministes posant en qüestió la bondat i la “igualtat” assolida... Com deia aquella... quanta, quanta guerra!

Una mirada atenta a les situacions que descriuen els mitjans de comunicació audiovisual sobre realitats culturals d’altres països i, per tant, suposadament allunyades dels nostres cànons vitals, polítics i culturals, ens situen sovint en una espècie de mirador que funciona com a mecanisme de superioritat.
Aquest darrers mesos, dues dones (una nena al Pakistán i una jove estudiant a la Índia) han estat objecte de violència extrema pel sol fet de ser dones i mostrar el seu desacatament a les lleis que les discriminen i a les situacions que les limiten.

Les dues han rebut una àmplia cobertura, plena de comentaris d’indignació, per part dels mitjans occidentals, però en cap moment ningú s’ha atrevit a establir un paral·lelisme entre la seva situació d’oberta humiliació social, sexual i cultural i algunes realitats encara existents per a moltes dones dels països d’òrbita occidental, que de la mà de la intransigència econòmica, social, cultural o religiosa viuen situacions de justificació de la violència.

De fet, les informacions han tractat ambdós casos amb molt de detall i amb un gran desplegament d’imatges –on, per cert, hi apareixen molts homes– que es fan ressò del malestar social suscitat entre àmplies capes de la població d’aquests dos països arran dels fets. Rarament, però, aquestes informacions s’han aturat per mostrar la cadena de complicitats, interessos i poders que intervenen –encara de manera manifesta i violenta– en la negació de la llibertat femenina i, en conseqüència, en la justificació de la violència masclista i en l’exercici de la violència contra les dones a través, també, de la violència econòmica.

Informativament, s’ha perdut una oportunitat per a fer pedagogia al respecte i per promoure una comprensió més profunda del conjunt de microsituacions que sovint menystenim i que conflueixen en la justificació enverinada de la violència contra les dones.