D’invisibilitats i d’inclusions

Pensem que avui dia ja no suposa cap transgressió el fet de dir que només existeix qui té una imatge, és a dir, qui es veu. Tampoc suposa cap daltabaix el fet d’afirmar que sortir sempre representada de la mateixa manera, a la llarga, per saturació i esgotament, equival a gaudir d’una invisibilitat gairebé formidable. No només perquè probablement els models en què se’ns ha enclaustrat són extraordinaris, per idealitzats, feliços i estupendos. També perquè l’hàbil i perversa estratègia de la quota de representació, autèntic baròmetre regulador que precisament legitima l’afirmació que no existeix qui no té imatge, queda totalment acomplerta: “Però si ja hi sortiu! Mira, quasi tots els anuncis són protagonitzats per dones!”; “I ara què? Què més vols? Si ja hi sortiu fent de polítiques i empresàries… i què si a més toca portar la canalla a l’escola, que potser no és veritat que teniu fills (i filles)?”.

articlemarc2008

Fotografia de Concha Velasco

El que no es veu és precisament la naturalitat de l’acte d’existir. I esforçar-se per visibilitzar això és allò autènticament transgressor. La naturalitat de l’existència s’aconsegueix sobretot per la diversitat de la pròpia existència. La nostra societat, immensa en un engranatge ideològic tant enquistat per la superlativitat masculina, de vegades oblida que per començar, per ressignificar, s’ha de reescriure de nou.

Ens atabalem tant intentant acomplir les visibilitats ‘políticament correctes’ que no sabem construir altres models deslligats dels antics prejudicis. Que Messi plori al camp per frustració, més que per dolor, és un bon senyal tant de la salut emocional del jugador, com de la salut mediàtica actual, que permet registrar-ho i fer-ho públic.
Això no obstant, no és tan esperançador quan les seves llàgrimes compten més que les llàgrimes, propostes i anhels de tantes dones que formen part del paisatge més quotidià.

Insistim en la idea que la representació i atenció a la diversitat és el futur de la naturalitat (no de la naturalització). Fixem-nos, tot demanant un exercici d’honestedat, amb uns exemples que il·lustren el reclam de la naturalitat en la diversitat. Al mercat hi ha unes compreses per facilitar la vida de les persones que pateixen pèrdues d’orina. Com que les dones són les més propenses a patir-les, trobem “normalíssim” i “natural” que les compreses es publicitin de manera única i exclusiva per a elles. El dia que anem a la farmàcia i ens adonem que també n’hi ha per als homes, tenim tota una sorpresa. Contraposem-ho: la SGAE, Societat General d’Autors i Editors. Qui imaginem que en forma part? Ai!, és que el títol ja ho diu: homes! Sabem que gairebé el 18% són dones? És clar, com que la proporció és tan minsa no cal ni pensar-hi! Aleshores, hem de suposar que mai no han existit autores i que per aquest motiu el títol és en masculí? O és que el títol no és més que un símptoma de l’associació “natural”, esdevinguda d’una evidència “natural”, en què les dones no han tingut accés de manera “natural”? Com a resultat tenim una “natural” associació de les dones a les compreses i dels homes a l’autoria. Què passaria si deixéssim les cometes de banda i, de manera natural i per conseqüència natural, les minories de cop comptéssim i ens permetéssim una diversitat visibilitzadora?