Dolce, dolce…

Hi ha un fet que ens preocupa: fins on arriba la consideració o sensibilitat social entorn la violència soferta per les dones? Aquesta pregunta no pretén obtenir una resposta de caràcter estadístic, sinó que, més aviat, vol ser l’obertura a tot un seguit de consideracions que explicarien el perquè de la nostra inquietud.
Aquesta darrera setmana el rebombori ocasionat arran d’una de les fotografies de la campanya publicitària de Dolce & Gabbana ha estat el protagonista de certes editorials i articles d’opinió periodístics. Mentre que algunes i alguns van difondre certes opinions en contra de la proposta dels dissenyadors, d’altres s’han dedicat a minimitzar la intencionalitat de l’anunci, a més de frivolitzar sobre la decisió de retirar-ne la difusió al territori espanyol. Arran de la controvèrsia, no només hem sentit dir que som una societat endarrerida, perquè no sabem desxifrar el sentit estètic i artístic de la violació col·lectiva que il·lustra la publicitat en si, sinó que també s’ha criticat la nostra mirada, que és exagerada, que és pretensiosa i, sobretot, fantasiosa (no sortirem mai dels tòpics?), ja que veiem coses on no hi són. Vaja!
Si per alguna cosa serveix analitzar la publicitat no és per acabar dient si ens agrada o no el que veiem, sinó perquè el discurs que la publicitat construeix té molt a veure amb la sensibilitat de la societat en què aquesta publicitat es genera. Dit d’una altra manera: es pot representar allò que una societat admet com a representable. Els règims de visibilitat actuen d’aquesta manera: poden visibilitzar i, si es vol, també frivolitzar sobre allò que una societat està preparada per entendre. Per tant, davant d’aquesta imatge, quin entorn és el nostre? Quins valors defensa?
Evidentment, tota societat és capaç de renovar les seves sensibilitats i, per tant,
transformar els codis de representació. Però ja sabem que els canvis espanten més que motiven, i alçar la veu en contra d’aquesta campanya publicitària que
considerem desfasada i inapropiada per a la nostra societat fa remoure els pilars d’una ideologia retrògrada i absolutista, pròpia del patriarcat més ranci, que permet perpetuar la imatge de les dones en submissió…, submissió espectacular, per cert.
No es tracta de defensar la inconveniència de la imatge perquè pugui tenir un efecte directe sobre els comportaments de les persones; es tracta, més aviat, d’adonar-se que aquesta imatge és una peça més d’un engranatge invisible que permet dibuixar les dones en una subordinació constant, alhora que permet ser irresponsable enfront d’una actitud que utilitza la recreació d’una agressió cap a les dones pel bé d’una campanya publicitària.