El guió invisible

g20-hostesses

Des d’aquest espai de l’observatori hem debatut més d’una  vegada sobre els obstacles que dificulten que l’opinió de les dones esdevingui part de l’opinió pública. Seguim constatant la poca presència de textos de dones en els editorials i articles d’opinió, la poca presència de dones a les tertúlies o als debats i la pervivència d’una tipologia de programes en què prima la “glossa” d’un model de feminitat estereotipada, cosificada i la majoria de casos obligadament supeditada als dictats d’una indústria de l’espectacle que menysté de forma explícita les dones reals.

Els estereotips, d’altra part, tenen la característica de ser inodors, incolors i insípids, poc “replicants”, i per tant, útils de cara a  la sordina necessària per  neutralitzar  qualsevol discrepància que posi en qüestió els models de masculinitat i feminitat instrumentalment útils al sistema hegemònic.

Nodrida en les fonts del mateix substrat ideològic s’incuba, però, el que podríem considerar l’autèntic factor determinant que, tot i que no ocupa la centralitat del debat sobre la presència de les dones i de les seves opinions als  mitjans, pensem que n’és un dels factors més determinants. Ens referim a l’agenda, entesa com un guió implícit que  acaba confegint la imatge i el relat d’allò que es considera rellevant, d’entre tots els esdeveniments diaris.

El problema de fons rau precisament en el paper que s’atorga a l’experiència i les actuacions de les dones en aquest guió, un guió que hem de començar a desemmascarar perquè deixi de ser invisible, sota l’aparença de la seva suposada objectivitat, i vagi apareixent com un reducte de l’androcentrisme cultural tan present, com a mirada gairebé única, en el relat sobre el nostre dia a dia.

En un recent article publicat a la revista DUODA http://www.ub.edu/duoda/web/es/textos/10/182/, Mª Milagros Rivera, catedràtica de la Universitat de Barcelona i investigadora  del centre Duoda, referint-se al tractament comunicatiu de l’escàndol de les violacions durant les festes de San Fermín, diu que el que estem vivint no és altre cosa  que “una batalla por el modo de interpretar y de poner en palabras el sentido actual de la realidad: el sentido de la vida, de las relaciones, de las cosas y, sobre todo, el sentido actual del ser mujer u hombre, un asunto en el que casi nadie se aclara ya”. Aquestes paraules clarificadores ens recorden que la perspectiva feminista pot i deu contribuir a clarificar aquest embull, perquè sens dubte és la clau de volta que encara no hem acabat de col·locar en la bastida de la construcció d’una cultura alternativa dels mitjans de comunicació, i de les relacions socials en general. Sense ella, cap interpretació de la realitat acaba de ser encertada i, encara menys, cap intervenció que, amb la millor de les intencions, vulgui fer desaparèixer definitivament aquest guió, tindrà èxit. Perquè, també ho hem dit sovint des d’aquest espai, el problema ve dels fonaments del sistema, de la pròpia estructura, que si no es desmunta, segueix reproduint la mateixa configuració (encara que sembli que es renova). Algunes pràctiques informatives i alguns mitjans estan introduint aquesta perspectiva i automàticament guanyen en credibilitat i creix la seva capacitat de convicció. A què esperen els altres?