Els mitjans de comunicació i la lluita de les dones iranianes

Les dones iranianes, fartes de la discriminació creixent a què les sotmet el govern ultraconservador de Mahmud Ahmadineyad, han radicalitzat la seva activitat en els darrers mesos. La resistència silenciosa que ha caracteritzat el moviment de les dones a Iran durant anys, conscient que la seva lluita era possible perquè no amenaçava el sistema, ha donat pas a una oposició directa a les reformes del govern. La llei matrimonial que està a punt d’aprovar-se, per exemple, que elimina l’obligació del marit de demanar permís a la primera esposa per casar-se més vegades, contribueix a la segregació social de moltes dones i representa la culminació d’un procés que posa en entredit llibertats i drets assolits.

articledesembre2007

Imatge de la pel·lícula Persépolis de Marjane Satrapi i Vincent Parronnau

Una de les iniciatives endegades pels grups de dones és la recollida d’un milió de signatures per frenar la implantació de més lleis discriminatòries. La detenció de dues integrants del projecte, destacades representants del ciberfeminisme a Iran, no ha aconseguit frenar una activitat que està mobilitzant gran part de la societat i que comença a incomodar seriosament el govern.

La poca repercussió que està tenint la lluita de les iranianes als mitjans de comunicació del nostre país, que potser troben més rendibles els reportatges sobre les modalitats del xador, per exemple, contrasta amb l’interès que ha despertat el film Persépolis, de Marjane Satrapi. Es tracta d’un relat autobiogràfic basat en el còmic originari, que tracta sobre les peripècies d’una noia per sobreviure a l’Iran actual. La crítica especialitzada, però, no ha trigat a desacreditar la pel·lícula, arribant a comparar-la amb el cinema dels iranians Kiarostami i Makhmalbaf. Al costat d’un cinema que ha fet de la referència indirecta un dels seus trets definitoris, Persépolis és la seva antítesi i, per tant, simplista i pamfletària.

És una llàstima que el film s’estigui valorant majoritàriament des d’aquesta perspectiva, ressaltant una vegada rere l’altra la falta de qualitats cinematogràfiques, el fet que no sigui un retrat fidel d’Iran o que sigui massa autobiogràfic. Sense valorar si el film es mereixia un èxit que segurament el sobrepassa, amb premi al festival de Cannes inclòs, i que justament provocarà una anàlisi hiperespecialitzada de la qual no en pot sortir indemne, Persépolis ens apropa una mica més a la realitat, caricaturitzada a través còmic, però realitat, de les iranianes. En un context mediàtic que recorre contínuament als estereotips victimitzadors, Persépolis ha de ser valorada per la contribució que fa per ampliar la nostra percepció de les vides i les lluites de les dones que s’enfronten dia a dia als fonamentalismes masclistes.