Estores vermelles

En relació a l’exposició i instrumentalització del cos de les dones, hem vist sovint un evidentíssim divorci entre allò que des dels moviments de dones i els feminismes es defensava i la vivència que algunes professionals del sector de la publicitat i de l’ espectacle reconeixien.

Cada cop però, aquesta distància s’ha anat fent més petita i ja són moltes les professionals que reclamen també un tractament més just i menys instrumentalitzat de la seva imatge.

Recentment, Emma Thomson, ha plantejat les seves queixes envers la imposició del recorregut exhibicionista per l’estora vermella d’alguns festivals de cinema. Sembla que a algunes d’elles a les satisfaci, aquesta exposició, ja que les càmeres i la seva cotització en el món del glamour així semblen determinar-ho.

Contràriament, i contrastant amb la imatge d’aparent desinhibició del cos de les actrius, que subministren alguns encartats publicitaris dels magazines de més tirada, Thomson destaca la seva incomoditat davant la obligació exposar-se, si o si, a la mirada dels objectius de la premsa de l’espectacle.

comentarifebrer2014

Mentre recorren, faci fred o plogui, l’estora vermella d’entrada a les sales de projecció on s’acabarà projectant el resultat del seu treball, tot lluint el seu cos segons els cànons de l’elegància femenina normalment associada al mínim de roba possible, moltes actrius senten com a discriminatori aquest peatge per mantenir el seu estatus professional, mentre els seus companys poden compaginar la confortabilitat i fins i tot la informalitat del vestuari, amb l’elegància.

L’actriu, guionista i directora, esmenta també l’evident discriminació que per raó d’ edat reben moltes professionals que, així que deixen d’encaixar en l’arquetip de bellesa juvenil i capacitat de seducció, són apartades de manera subtil o evident de la professió i de la indústria, tot menystenint el seu talent i la seva professionalitat.

Emma Thomson no és ni la primera ni l’única veu que s’alça en aquest sentit, tot denunciant des de dins del món de la professió aquestes anormalitats/deformacions/normatives implícites i explícites. I no és una anècdota la seva posició. Les professionals dels dos costats de la càmera ja fa temps que expliciten la urgència d’un canvi radical en les formes d’ entendre la feminitat i d’ expressar-la, tant en la ficció com en la publicitat. Eren i són veus necessàries, imprescindibles, per produir les transformacions necessàries i definitives en uns imaginaris misògins, que encara avui, pretenen imposar-se per silenciar l’experiència femenina en tota la seva diversitat i …comoditat!