És un fet que una de les maneres de relatar i construir la Història, i d’establir un marc d’actuació i de referència per al desenvolupament del saber, és a través del coneixement i la promoció de les històries de vida d’aquelles personalitats que treballen per, i des de, la ciutadania. Alhora, també és un fet que el nostre món és ple d’heroïcitats escrites en masculí, que són les que venen a acreditar els marges d’allò que es considera com a cert o com a correcte. Tenint això en compte, podem afirmar que avui, un dels ‘obstacles’ que viu la consolidació d’una feminitat pròpia i cultural és que no té un marc de referència que la faci recognoscible. És una manca que la converteix en òrfena d’un passat o d’un continu històric que procuri una solidesa a la seva visibilitat i legitimitat. Per tant, ja ha arribat el moment de reivindicar la difusió d’històries de vida de dones. Històries de vida que cal que esquitxin el panorama públic, però que també han de tenir coherència en el seu relat. Un relat que s’ajusti a les seves competències, sense desautoritzacions ni fissures sexistes. Un relat que exemplifiqui el bon saber periodístic, capaç d’ajustar les seves retòriques a la nova realitat social. Ànims, que tot està per fer, i tot és possible!