La representació de les relacions sexuals i afectives a les sèries televisives i als vídeos musicals

de Iolanda Tortajada i Núria Araüna

La premissa de que els mitjans de comunicació no es limiten a reflectir la realitat sinó que contribueixen a construir-la activament és una idea compartida per molts autors i autores que es dediquen a l’anàlisi de les representacions i els discursos dels mitjans. Fins i tot, bona part d’aquests estudiosos i estudioses, consideren que les nostres identitats, cada cop més, es van configurant en relació al que aprenem i vivim amb i a través dels mitjans, inclús en temes que poden semblar-nos tan personals com ara la intimitat i les expectatives pel que fa a les nostres relacions afectives.

El que ens atrau és allò que socialment hem assimilat i transformat en desitjable en el flux constant d’interaccions de què formem part (Gómez, 2004; Duque, 2006; Oliver y Valls, 2004) i com que les nostres concepcions i experiències de tot un ventall de relacions íntimes estan, cada cop més, mediatitzades per les construccions de les pel·lícules, la televisió, les revistes, Internet i la ficció popular (Gill, 2009), els mitjans s’estan convertint en un element important tant d’explicació com de configuració de les nostres relacions sexuals i afectives i, aquestes, com seguidament veurem, quasi mai presenten models d’unes relacions romàntiques i amoroses realistes i sanes (Galician, 2004).

En el marc del projecte “Medios de comunicación y violencia de género: ¿catalizadores o elementos de prevención?”, finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació, estem analitzant sèries televisives i vídeos musicals per a posar en evidència les experiències mediàtiques que ens proposen aquests formats audiovisuals. A partir dels primers resultats, voldríem reflexionar i compartir amb vosaltres una part dels vincles (associacions d’idees i valors a les representacions) que hem recollit en la nostra recerca i que ens preocupen especialment.

1. L’atracció es representa vinculada a la violència

Com afirma Gómez (2004), nombrosos relats audiovisuals enalteixen la idea d’un heroi masculí que, sol, se’n surt dels problemes emprant, sovint, la violència. Segons aquest autor, els homes són atractius en base al poder que encarnen i les dones, que són valorades per la seva bellesa, sucumbeixen a l’heroi.

Els mitjans, en aquest sentit, fan més que justificar la violència perquè ens mostren que el risc i la violència estan en la base del desig. Es va creant la idea que les úniques eleccions són o bé triar un amor passional, cec i inevitable (que acostuma a suposar patiment) o bé un amor que ens resulta més convenient però que implica renunciar a la passió (de Botton i Oliver, 2009). És el cas del personatge de El Duque a la sèrie de televisió Sin Tetas No Hay Paraíso. Al primer capítol de la primera temporada, veiem que la Jessi està parlant amb les seves amigues de que El Duque està molt bo i que té un cul que està molt bé i que ell no es dedica “a nada bueno, ¿pero eso a quién le importa?” (en referència a que, per estar tan bo això se li perdona). El relat camufla que el que atrau de El Duque és precisament la seva duresa i crueltat (a més del fet que agrada a totes).

Un altre tipus de representació molt freqüenta és la que trobem al vídeo d’Enrique Iglesias i Ciara, Takin’ back my love. Ells s’estan discutint i trencant molts del objectes de la casa on són. De vegades, s’acosten l’un a l’altre i, en un to amenaçador, es fan recriminacions. Quan arriba un moment especialment agressiu, comencen a acaronar-se sensualment per, després, continuar discutint-se. El vídeo acaba amb el petó dels protagonistes. Això no només reforça la creença que, després d’una baralla, la passió és més gran sinó que vincula aquesta passió a l’agressivitat i l’exercici de la força.

2. L’amor es vincula al patiment

L’amor vinculat al patiment és un dels tòpics més afluents en els productes audiovisuals, tal i com Gómez (2004) i Galician (2004) detecten en els discursos de les revistes per a adolescents i en els productes mediàtics en general. Normalment aquest patiment és una consequüencia directa de l’estima que se sent per a algú, i que sembla justificar, en molts productes audiovisuals, conductes tempestuoses dirigides a infringir dolor en l’altre però sovint, també, a un mateix.

Amb sentit de l’humor però sense fugir d’aquests pressupòsits, una proposta alternativa com Es Feo, de Manos de Topo, ens condueix cap a una noció autocompassiva del patiment en l’amor. Un ex-amant recorda amb la lletra de la cançó les coses desagradables que li ha fet la seva antiga novia mentre posa en marxa un complex dispositiu per a suïcidar-se.

Un exemple més matisat i sensible n’és el videoclip de Mishima Un tros de fang, en què l’amor és assimilat a l’angoixa i a sensacions incontrolables. Els sentiments associats són dolorosos i la imatge del vídeo reflecteix aquesta hiperestèsia mitjançant un maniquí que és sotmès a diversos elements que el deterioren mentre ell resisteix passiu. Altres vegades el patiment és la disposició d’un dels membres de la relació per a sostenir una història que no funciona, com demostra, de nou, Sin Tetas No Hay Paraíso. Catalina, la protagonista femenina, és sotmesa per la persona que s’estima a l’abandonament, el risc a la integritat física, el xantatge, la infidelitat, l’engany i la gelosia… però el patiment generat per aquesta successió de sensacions no la porten a renunciar a la persona estimada si no que, contràriament, reforcen la seva predisposició a mantenir la relació costi el que costi.

De manera similar però més matisada, sovint el patiment es vincula a la impossibilitat de renunciar a una relació dolorosa, o fins a la por de decidir un comiat definitiu per a una situació insatisfactòria. Normalment la incomunicació, la soledat dins una parella, o la incapacitat d’assumir la separació són el ciment de la relació. El videoclip Segundo Asalto de Love of Lesbian ens mostra, en aquest sentit, la convivència en una relació degradada que ofega els seus participants. La posada en escena inclou tant la violència exercida per tots dos membres de la parella contra l’altre (en un significatiu ring de boxa) com el mal d’ànim de romandre en una sala d’estar nevada i glaçant vers la indiferència de l’altre.

3. L’amor es vincula a la superstició

També en el primer capítol de Sin Tetas No Hay Paraíso, El Duque es retroba amb Cata. Tot i que ells es coneixien des de la seva infantesa, en aquell moment, Cata no el reconeix. Per a ella, d’alguna forma, aquesta trobada implica amor a primera vista que es reforça quan ell li diu que de petits jugaven i que ella li havia promès que es casarien. L’amor és, doncs, una qüestió del destí i no pas de decisions i eleccions reflexionades. Aquesta noció és una constant de les pel·lícules, les sèries televisives, les cançons i, com no, els vídeos musicals.

Un altre component d’aquestes supersticions i mites al voltant de l’amor són les idees de la màgia i la irracionalitat. Perquè funcioni aquesta idea de la casualitat, de que l’amor serà qui et vindrà a trobar a tu i que, quan arribi, no hi podràs fer res, la màgia s’associa al destí. Ambdues coses es plategen com quelcom bo, com el millor que et podria passar i, per tant, és lògic que aquesta associació es vegi reforçada per una tercera, que té a veure amb la separació de la raó i l’emoció, que es presenten enfrontades.

El propi títol de la sèrie Física o Química ja associa el sentiment de l’amor i la passió a la química, a quelcom hormonal, místic, que et posseeix i t’arrossega. I, per exemple, el segon capítol de la segona temporada “El corazón tiene razones que la razón desconoce” replica una coneguda frase de Pascal per emfasitzar la mateixa idea. Gómez (2004) o Galician (2004), en les seves anàlisis de revistes femenines i diversos productes audiovisuals, han trobat repetidament que aquest és un dels vincles que apareix amb més força en les representacions i ens adverteixen dels perills que comporta, com seguidament veurem al proper punt.

4. L’amor es planteja com quelcom que no es pot controlar

La creença que l’amor és inevitable i que, per tant, totes les conseqüències que se li atribueixen han de ser viscudes per les persones que el pateixen és també una constant en els productes culturals. Si ja la majoria de les lletres de la música pop ens parlen d’amors inevitables, la seva plasmació visual també mereix esment. Un exemple el trobem en el videoclip de Shakira i Alejandro Sanz La tortura. Aquí, tot i que el cantant i protagonista té una companya (que només apareix al vídeo de forma anecdòtica i que és molt guapa) no pot evitar sentir-se atret i, probablement, “obsessionat”, per una veïna a qui mira per la finestra mentre ella es lamenta d’una relació amorosa. Gossip Girl, una sèrie per a adolescents que en general planteja un model de relacions més alternatiu que la majoria dels productes mainstream dedicats a aquest públic, inclou de totes maneres aquesta noció d’amor inevitable. D’entrada, el conflicte inicial que planteja el programa és que la protagonista no ha pogut evitar embolicar-se amb el company sentimental de la seva millor amiga. És cert que Serena, el personatge principal, farà el possible per evitar establir aquesta relació (i ho aconseguirà) però també ho és que, d’entrada, la consumació de la tensió eròtica se’ns planteja com a imparable. A Sin Tetas No Hay Paraíso ni tan sols es planteja la possibilitat que Catalina deixi d’estimar El Duque, per bé que aquest personatge assassini el germà d’ella, posi la seva vida en risc i, també li sigui infidel.

5. L’atracció cap a allò inaccessible

El que fa desitjable una relació o l’atracció cap a un personatge és el fet de no poder-lo tenir. Ara bé, com assenyala Gómez (2004) la motivació només se centra en el fet d’aconseguir-lo.

El Duque és inassequible per a la Jessi perquè, suposadament, està enamorat de la Cata. I, pel que fa a la Cata, El Duque és inaccessible perquè pertanyen a dos móns diferents. Fins i tot, als primers capítols, és el propi Duque qui insisteix que la relació no pot anar enlloc i que, presumptament, vol protegir la Cata allunyant-la de les seves activitats mafioses i delictives. Però, precisament, és això el que va enganxant la Cata a la relació. Ella tractarà, a través del seu amor, de transformar la bèstia en príncep, un recurs narratiu que trobem tant als dibuixos animats (Giroux, 2003) com a les pel·lícules (Galician, 2004).

També al vídeo de David Bisbal, Lloraré las penas, el protagonista consulta a una hechicera sobre el seu mal d’amor. Ella li tira les cartes, fa un ritual amb ossos i l’embolcalla de fum de puro. Les cartes diran al nostre amic que, finalment, aconseguirà a la noia, com ens mostra el final del vídeo. Ni tan sols els cal parlar. La passió, representada pel foc, apareix tan bon punt els protagonistes es troben.

6. L’empoderament de les dones a partir de l’exercici de la violència

És cert que, tot i el que hem vist fins aquí, les dones s’estan guanyant un paper creixent i actiu en les indústries culturals i en la presència en productes de consum i audiovisuals. Sovint s’ha interpretat que la manera en què les dones podien superar les limitacions imposades per un sistema heteronormatiu i patriarcal era adreçant la ràbia acumulada per la injustícia històrica contra els representants concrets de l’hegemonia masculina: els homes. Si els homes sempre han pegat les dones, ara són elles les que, per fer-se respectar, poden fer ús de la seva força o malícia per venjar-se. De vegades la venjança es presenta com un acte de justícia contra l’home concret que ha fet patir la protagonista. És el cas de la proposta de Lily Allen Smile, un relat de com arruïna la vida de l’ex-company que va deixar-la. Per aquest cas, hi ha una sintonia clara entre la lletra de la cançó i les imatges del videoclip, per vegades amb contrapunts irònics com quan sentim que “amb una mica d’ajut dels meus amics…” i veiem com una colla de macarres atonyinen el noi que ha trencat el cor de la Lilly. En altres ocasions la dona exerceix la violència de manera gratuïta sobre l’home, com passa a Misery de Maroon 5. Aquest tipus de productes prenen el concepte positiu de la renúncia femenina a ocupar el lloc de la víctima, però no aconsegueixen una transformació emancipadora de les relacions en legitimar el maltracte i l’explotació a l’altra part de la parella -ara la masculina-.

7. La conflictivitat de les relacions

La guerra entre sexes i la competitivitat entre noies caracteritzen les interaccions entre gèneres a les representacions mediàtiques. Sembla que estiguem condemnats i condemnades a no entendre’s, que les diferències de gènere i les idees preconcebudes i estereotips que els homes sostenen pel que fa a les dones i viceversa, siguin barreres insalvables per a la relació. Els nois fan coses de nois i es comporten com a nois i les noies fan coses de noies i es comporten com a tals. Com afirma Gill (2007) en la seva anàlisi de la publicitat, sembla que els anuncis venjatius posin la suposada relació d’amor-odi que, al seu torn, és, també suposadament, l’eix de les relacions entre homes i dones en el centre. El vídeo de Christina Aguilera, Can’t Hold Us Down n’és un exemple.

Un altre tipus de conflicte que també està molt present a les representacions mediàtiques és la competitivitat entre noies. Les noies són insolidàries entre elles, són envejoses i només estan interessades en ser les primeres i les úniques a aconseguir un noi. Ja hem comentat que aquesta competitivitat està present a la relació entre Cata i Jessi a Sin Tetas No Hay Paraíso. Un altre exemple és el vídeo Girlfriend d’Avril Lavigne. La cantant interpreta als dos personatges femenins del vídeo. Ella fa de l’empollona que surt amb el noi guapo de la classe i de la noia guai, trencadora, que es proposa robar-li el nòvio a l’altra i que li va fent la murga i posant-se pel mig fins que ho aconsegueix. A més, la caracterització de tots dos personatges fa que creguem que l’empollona és tan pava que es mereix el que li passa, justificant aquesta insolidaritat.

8. La pornificació

La pornificació del cos de les dones és un fenomen creixent en els productes dels mitjans de comunicació contemporanis (Ringrose, 2010). D’aquesta manera es proposa la interiorització d’una autoestima de gènere vinculada amb l’atractiu sexual del cos, especialment pel que fa a les dones. Diversos autors han estudiat com aquestes dinàmiques representatives es traslladen posteriorment a les autorepresentacions que els joves fan als seus espais web (Tortajada, Willem, Crescenzi, Araüna i Tellado, 2010; Ringrose, 2010) i no és difícil de percebre les semblances entre les imatges mediàtiques i les que els joves elaboren entorn els propis cossos. El fenomen no és nou però semblaria que s’accentua en lloc de moderar-se; com podem veure en els vídeos musicals de hip-hop, però també en molts de rock, o en la majoria de les sèries per a adolescents però, també, per a adults. La necessitat d’una dimensió d’exhibició eròticosexual sembla fer-se necessària per a la vivència femenina i la seva acceptació com a tal.

L’abast del fenomen fa que el trobem també en productes pretesament alternatius com Bombay, de l’artista espanyol però internacionalment conegut El Guincho. La pornificació s’exerceix de manera molt explícita sobre el cos de les dones, i en cap cas sobre els homes. En aquest sentit, la distribució de tasques entre uns i altres és espaordidora: els mascles són els músics que interpreten la cançó però també els qui, jugant, es disfressen. Les dones, per pràcticament tots els casos, vesteixen explícitament de manera eròtica o es mostren mig nues, movent de manera ridícula el cos. La recreació en els cossos femenins es fa explícita en l’exhibició contínua de pits, normalment en moviment, i fins personatges que apareixen només per a pujar a una bicicleta, el que les obliga a alçar la cama i, plegant involuntàriament la faldilla cap amunt, ensenyar la roba interior d’encaix. A més, hi ha nombrosos plans de detall que suggereixen relacions sexuals o comportaments eròtics amb un forçament sobre el cos femení, el que se suposa “excitant”.

9. La justificació de les relacions abusives

Tant a 60-90-60, com a Física o Química o Sin Tetas No Hay Paraíso trobem relacions entre menors i adults que es justifiquen perquè són els menors qui les volen. En el cas de les dues primeres sèries comentades, els menors enganyen sobre l’edat que tenen. A 60-90-60, l’home adult, en saber l’edat de la noia, es resisteix a tenir la relació però ella hi insisteix i gràcies a la seva determinació i encant, el convenç. A Física o Química la dona adulta, tot i voler trencar la relació perquè, a més, ella és la professora d’aquest noi, no pot dominar el seu desig i la química sexual que té amb el noi i es llença a la relació. En el cas de Sin Tetas No Hay Paraíso, com que els homes mafiosos volen estar amb prostitutes que no semblin prostitutes, les noies, per sortir de la seva situació de pobresa i manca d’oportunitats, decideixen, voluntàriament, prostituir-se i mantenir relacions sexuals amb homes adults.

En conjunt, totes aquestes propostes representatives ens mostren un model de relacions desigual per als participants de la parella, normalment en funció del sexe de cadascú. La part masculina sol ser dotada d’autoritat, una sexualitat descontrolada, força i poder sobre la seva parella (però també sobre el món), mentre que la part femenina requereix de la bellesa i sol comportar sensibilitat i cura. De totes maneres, hem vist que, especialment en els videoclips, emergeixen altres feminitats més actives i fins i tot agressives que, enlloc de cercar la igualtat amb els seus companys masculins, exerceixen la força ja sigui per venjar situacions de desigualtat o per establir un règim favorable a elles. També hi ha espais per a masculinitats antiheroiques divergents del model tradicional però els homes que les encarnen es troben immersos en un model de relacions que els imposa i imposa als altres dependència i patiment. Malgrat una apertura en la representació del gènere a partir dels anys ’90 (Gauntlett, 2002), apareixen nous estereotips, més subtils però igualment tradicionals (Gill, 2007) que reforcen el model tradicional de relacions sexuals i afectives perquè, a més de la representació que hem esmentat, mostren unes relacions on es separa la passió i l’estabilitat i es vincula la violència al desig sexual (Gómez, 2004). El conflicte entre el desig i la llei és un dels eixos fonamentals de la majoria dels relats cinematogràfics (Bernárdez, García i Gónzalez, 2008) i també de les sèries i els vídeos perquè presenten com a gratificadores les accions que se salten els codis morals i ens mostren uns personatges que, tot i saber que el que fan no està bé, és el que desitgen i faran el que sigui per a justificar-se i aconseguir-ho. Aquesta segregació entre els valors que l’ètica i la igualtat ens proposen i entre les relacions que acabem establint i desitjant (Oliver i Valls, 2004) i la vinculació de l’atracció i la violència creen un clima en el qual la violència pot sorgir (Valls, Puigvert i Duque, 2008). Amb aquesta anàlisi hem volgut posar de relleu algunes de les associacions d’idees que estan presents en els relats audiovisuals i que poden acabar distorsionant la manera d’entendre les relacions. La passió, com ens proposa Gómez (2004) hauria de néixer en la igualtat i el respecte.

BIBLIOGRAFIA

BERNÁRDEZ, A.; GARCÍA, I. & GONZÁLEZ, S. (2008): Violencia de género en el cine español. Análisis y guía didáctica. Madrid: UCM-Instituto de investigaciones feministas.
DE BOTTON, L. & OLIVER, E. (2009): Teoría crítica del Radical Love. Revista Electrónica Teoría de la Educación. Educación y Cultura en la Sociedad de la Información, 10(3), pp. 90-102. DUQUE, E. (2006): Aprendiendo para el amor o para la violencia: las relaciones en las discotecas. Barcelona: El Roure.
GALICIAN, M. L. (2004): Sex, love and romance in the mass media: analysis and criticism of unrealistic portrayals and their influence. Philadelphia: Lawrence Erlbaum Associates.
GAUNTLETT, D. (2002): Media,Gender and Identity: An Introduction. London: Routledge. GILL, R. (2007): Gender and the Media Communication. Cambridge: Polity Press.
GILL, R. (2009): “Mediated intimacy and postfeminism: a discourse analytic examination of sex and relatioships advice in a women’s magazine”. Discourse and Communication, 3, pp. 345-69.
GIROUX, H. (2003): Cine y entretenimiento. Barcelona: Paidós.
GÓMEZ, J. (2004): El amor en la sociedad del riesgo. Una tentativa educativa. Barcelona: El Roure.
INAGRAHAM, Ch. (2006): “Thinking Straight, Acting Bent. Heteronormativity and Homosexuality, in Davis, Kathy”;
EVAN, M.; LORBER, J. (eds.): Handbook of Gender and Women’s Studies, Sage Publications.
OLIVER, E. & VALLS, R. (2004): Violencia de género. Investigaciones sobre quiénes, por qué y cómo superarla. Barcelona: El Roure. RINGROSE, J. (2010). “Sluts, whores, fat-slags and play-boy bunnies: teen girls’ negociations of ‘sexy’ on social networking sites and at school”;
JACKSON, C., PAECHTER, C., RENOLD, E. (eds.): Girls and Education. Continuing concerns, new agendas, Basingstoke, Open University Press. TORTAJADA, I.;
WILLEM, C.; CRESCENZI, L.; ARAÜNA, N. & TELLADO, I. (2010): “Fotologs and love socialisation processes. A conventional or a transformative model of sexuality and relationships?” e-Youth: balancing between opportunities and risks? A multidisciplinary conference. Belgium: Universiteit Antwerpen.
VALLS, R.; PUIGVERT, L. & DUQUE, E. (2008): “Gender Violence Among Teenagers: Socialization and Prevention”. Violence Against Women, 14 (7), pp. 759-785.

Article en pdf