La tele ens ajuda a ser dones de veritat

Identificar les dones amb objectes eròtics, valorar-les especialment pel seu aspecte, considerar les marques del temps signes de debilitat, de falta de cura, en definitiva, no poder ser diferent de l’únic model de dona que dicten els anuncis… Fa temps que els mitjans de comunicació ens bombardegen amb aquests missatges. Però darrerament, veient molts dels espots de la televisió o la premsa, sorprèn veure com la pressió sobre el cos s’ha anat aferrissant, no només convertint l’aspecte físic en un tema omnipresent, sinó també elaborant propostes cada cop més inclements. No hi ha cap part de l’anatomia femenina que no estigui sota sospita, des del cutis fins al ventre, des dels pits fins a les cames, passant per cabells, dents i ungles, i que s’escapi de l’escrutini implacable.

articlejuny2007

Fotograma del film de Martha Rosler Vital Statistics of a Citizen, Simply Obtained

Les imatges són susceptibles de ser utilitzades de moltes maneres, però sembla que una de les fórmules que donen més bons resultats, si ens atenem a la seva pervivència, és la de la supervisió censuradora del cos, que ens recorda puntualment quin és el nostre lloc. Això es materialitza en un escrutini visual cada cop més acurat, que ha culminat amb programes de televisió com Cambio radical i Desnudas, un pas més en el procés de denigració de les dones i del seu cos. Tots dos tenen com a finalitat “ajudar” les participants a sentirse guapes, a recuperar la seva autoestima a base de fer-les més semblants als cànons estètics imperants. En tots dos programes, el missatge és clar: les protagonistes no estan satisfetes amb les seves vides a causa del seu físic “incorrecte”.

Una de les pacients de Cambio radical és descrita d’aquesta manera a la web del programa: «Mari, 41 años. Las arrugas de su cara le estaban pasando factura en su vida familiar y su vida laboral». I més endavant: «Mari ha hecho su sueño realidad, se ha hecho un lifting facial, blanqueamiento, tratamiento de encías y se ha puesto fundas. Se ha hecho una abdominoplastia y se ha operado del pecho, aquí podéis ver el antes y el después de Mari».

articlejuny20072

Fotograma del programa Cambio radical

Al programa es deixa molt clar que la vida millora substancialment després del procés de transformació, que en aquest cas passa per la cirurgia generalitzada. Tot per acomplir el principal objectiu de les dones, agradar els altres. Igualment, els creadors de Desnudas asseguren que la seva funció és corregir les “imperfeccions” de les dones, tal com diu l’estilista del programa, un pas decisiu perquè la seva vida millori. Òbviament, no són iguals les intervencions de Desnudas, físicament innòcues, que les de Cambio radical, amb els evidents riscos per a la salut que comporta operar-se. Però la posada en escena és la mateixa, així com el discurs que defensen sobre el cos femení. Les participants apareixen en roba interior sobre una plataforma giratòria i la càmera ens ofereix perspectives detallades de les zones “errònies”. Cambio radical permet veure en detall, gràcies al zoom, els cúmuls de greix i la cel·lulitis, les dents i el nas. En aquest mateix programa, un cop fet el diagnòstic i detectat allò que és inadequat, els cirurgians es posen mans a l’obra i a continuació, fent un salt en el temps que ens estalvia tot el procés postoperatori, podem veure la pacient totalment transformada al plató del programa, on familiars i amics celebren la metamorfosi. En el cas de Desnudas, a l’inici del programa es projecten imatges al carrer perquè els vianants avaluïn les participants, que apareixen en calces i sostenidors, i al final del procés perquè tothom pugui corroborar l’èxit del resultat.

Tots dos programes ens alliçonen sobre què s’ha de fer per convertir-se en una dona com cal i en els beneficis que això té per a les nostres vides. De fet, tots dos pressuposen que la insatisfacció que expressen les participants no ve donada per la manca de reconeixement en la majoria de coses que fem, la doble jornada, etc., sinó pel fet de no adequar-se al patró de feminitat establert. En el primer episodi de Desnudas, va tenir lloc una situació molt il·lustrativa en aquest sentit. La protagonista, Conchi, va ser conduïda a una botiga de roba i l’estilista li va proposar un vestit rosa curt, que a Conchi li va semblar preciós i “molt femení” i que ella no gosaria posar-se. Però amb la transformació adequada, que passa per utilitzar faixa, talons alts i anar maquillada, es va tornar perfectament digna per lluir-lo. Els especialistes del programa i, un cop més, el públic general, donen el vistiplau a la seva transformació. Sense aquesta valoració autoritzada dels altres no podríem saber si som guapes, ni molt menys sentir-nos bé tal com som. Per això ara que a Conchi li han dit que ha superat la prova satisfactòriament, que és una esplèndida representant de la feminitat oficial, ja no té motius per estar deprimida.

Fa més de trenta anys que algunes artistes visionàries van expressar la seva preocupació davant el creixent control sobre el cos femení per part de la medicina, la ciència i els mitjans de comunicació audiovisual. Martha Rosler, per exemple, ho recreava en el seu film Vital Statistics of a Citizen, Simply Obtained amb una escena impactant: diverses dones despullades eren avaluades “científicament” per un home en bata blanca que les anava mesurant amb un metro per veure si s’ajustaven a l’estàndard. El públic tenia un paper molt important amb la seva reacció, aplaudint o escridassant les examinades. Rosler representava el cos de les dones com un espai de dominació física i també ideològica; el lloc per excel·lència de la degradació i la subordinació femenines. Gairebé trenta anys més tard, la televisió plagia Rosler, però ara no com una paròdia d’un futur contra el qual ens volia prevenir, sinó com a terrible proposta de realitat.