Livianes i primaverals

Tornen a omplir els carrers, són a tots els cartells, amb colors pàl·lids, rostres emblanquinats, cabells majoritàriament rossencs i sense gaire determinació en la mirada. Com si caiguessin d’algun lloc fora del món, en solitari quasi sempre, però n’hi ha que poden anar en grup; petites de talla, quasi nenes. No sembla que treballin, són aquí, i ningú gosaria dir que són alguna cosa més que un espectre del que en realitat podrien mostrar.
Van a destemps de qui les observa, estranyes, models. Però definitivament no poden ser modèliques. Els han tret l’ ànima.