No Anomenades

Per costum i per convenció hem après a veure, escriure i entendre el món des d’un sol punt de vista. Un sol punt de vista que proposa uns escenaris en què els protagonistes i els fets que importen tenen més a veure amb la impulsió de les masculinitats que no pas de les feminitats. Malauradament, aquesta única manera d’entendre el món deixa al marge tot un seguit d’interessos, competències i fets importants. I val la pena insistir que cal visibilitzar-los. Parlem dels fets que, per sistema o per oblit, han estat dipositats portes enfora dels ordres del dia, de les agendes informatives i dels hàbits i les parles més quotidianes. En resum, parlem d’aquells fets que podríem considerar com els “no anomenats”. Però en aquest article voldríem referir-nos a les protagonistes de la majoria d’aquests fets: les dones, les “No Anomenades”.
Les No Anomenades les trobem per tot arreu, tant en aquelles evidències que acrediten l’ordre del sistema en què vivim, com en aquells replecs que formen part dels actes més inconscients.
• Exemple 1: Imaginem-nos una fotografia d’estat o d’una d’aquelles exquisides convencions que pretenen treballar per la garantia de l’ordre mundial. De ben segur, la fotografia, fidelment i per convenció, ofereix el rictus del poder, una imatge hieràtica sobre la qual es pretén concentrar certa idea de totalitat i d’omnipresència.
• Exemple 2: triat a l’atzar, un programa de televisió, de manera cortesa i amb tots els honors del protocol, enceta el seu espai tot saludant amb un “Benvinguts”.
Conclusió: en qualsevol de les dues imatges aquí exposades hi pot haver una dona com a protagonista; qualsevol de les dues imatges aquí exposades pot anar dirigida a homes i a dones indistintament. El fet, però, és que ens adonem que hi ha relats tòpics totalment masculinitzats, perquè a la fotografia, hi hagi dones dirigents o no, el poder s’escriu en masculí. I des de la televisió més actual, segons la salutació general amb el “Benvinguts”, el públic imaginat, i per tant natural, se suposa també masculí. Així doncs, moltes vegades, espectadores i lectores -les No Anomenades-, hem de conformar-nos amb sentir-nos incloses en masculí, perquè si no, quins serien els nostres béns de consum? Les No Anomenades som tant les que formem part dels “Benvinguts” com les que hem d’assumir que només hi ha una sola manera de representar el poder o l’acció.
I és que el valor de la feminitat, des de fa molts anys, va devaluat. Va tant de caiguda que ara resulta que ens manca un gen, el de la infidelitat! Mentre que per a una meitat de la població mundial el gen redimeix un comportament que s’ha excusat -quan no presumit- com si fos una mena de dret, a l’altra part de la població mundial la manca d’aquest gen ens converteix en pèrfides vocacionals. Per haver estat No Anomenades en qüestions “de coixí” durant bona part de la nostra història, ara resulta que ens ho hem de menjar amb patates.
El més greu, però, és que el fet d’haver estat No Anomenades durant tant de temps fa que, quan se’ns vol visibilitzar, es caigui en exercicis i pràctiques molt desafortunades que ens fan més mal que els motius pels quals se’ns visibilitza. No oblidem que molt sovint les No Anomenades sortim a la llum quan la violència esquinça les nostres pells i la nostra identitat. Recentment, a Ripollet, una adolescent ha estat assassinada. I versen els titulars: «La menor de Ripollet podría haber muerto por colgar vídeos besándose con el principal acusado»; «El último beso de Maores. La niña degollada en Ripollet estaba enamorada de su presunto verdugo». Després de llegir això, havent superat un silenci que s’apodera de mi, ja que aquests relats em deixen ben bé fora de joc, exclamo: «¡Vaya presuntos amigos!». D’una banda, la manera com s’ha escrit sobre aquest fet l’ha convertit en una història d’amor adolescent fatal. De l’altra, en una mena de reforçament de la cultura de la por femenina, que, una vegada rere l’altra, ens aconsella que com més discretes i més amagades millor, ja que el món és cruel i no és per a nosaltres.
I és que la violència contra les dones no sempre es fa evident per causa o acció, sinó també per omissió. Ometre les dones de la participació històrica, encabir-les en una homogeneïtat que invalida la seva existència, classificar-les sistemàticament en uns ordres narratius no propis, falsejar –de manera voluntària o involuntària– els motius de la seva invisibilitat social,… tot això permet que sempre siguem No Anomenades, perpetuades entre el silenci i l’abnegació.