Quan l’ambició perd les dones…

Les eleccions presidencials als Estats Units no són fins al novembre de 2008, però de ben segur que totes i tots hem viscut una sensació confusa amb el constant bombardeig mediàtic al voltant de les candidatures per al Partit Demòcrata. Tot i faltar gairebé mig any per a les eleccions, la lluita entre Barak Obama i Hillary Clinton, ambdós aspirants pel mateix partit, ha ocupat portades, articles de diaris i inacabables espais als telenotícies i als debats des del gener de 2008. Les eleccions primàries als Estats Units han estat al punt de mira de tot el món. Si bé és innegable que es tracta de la disputa per una de les posicions de major poder mundial, és interessant preguntar-se el perquè d’aquest interès desmesurat. Un cop passada l’allau “informativa” o “desinformativa”, potser és un bon moment per recapitular.

articlejuny2008

Hillary Clinton

Als Estats Units s’han obert les portes cap a un camí d’hipotètiques transformacions polítiques i socials amb la possibilitat de tenir un afroamericà o una dona a la presidència. Les esferes de poder, tradicionalment en mans d’homes blancs de classe mitjana/alta, s’han vist envaïdes per aquells a qui tradicionalment han estat restringides, i, indubtablement, això ha estat el que ha fet aquesta carrera tan interessant per als mitjans de comunicació. Però allò que podria ser el primer pas cap a importants canvis estructurals, de vegades és, sobretot, interpretat com una lluita d’hostilitats en termes de pertinença a un determinat origen ètnic o a un gènere. Tanmateix, d’una banda, ètnia i gènere són interdependents l’una de l’altre i, per tant, no poden interpretar-se de forma aïllada; i, de l’altra, cal lluitar perquè el camí a la Casa Blanca no només sigui representat en aquests termes, sinó sobretot destacant la validesa d’aquestes persones a l’hora d’exercir els seus càrrecs. És aquí on entraria la segona de les consideracions a fer: entre els incomptables articles de premsa, debats televisius, notícies i tertúlies radiofòniques, què s’ha destacat de cada candidatura i de quina manera?

En termes generals, podríem dir que, de Barak Obama, se n’ha ressaltat el seu aire renovador i la seva crida pel canvi, mentre que de Hillary Clinton s’ha parlat massa vegades de la seva ambició, afany de poder i agressivitat. D’entrada, els adjectius que es refereixen a la candidata demòcrata no surten dels patrons de “normalitat” sota els quals tantes vegades hem vist representats dirigents polítics masculins. Tanmateix, aquestes característiques, gairebé imprescindibles o inherents (segons les regles del sistema d’organització social i política en què vivim) a tot home aspirant a la presidència, es converteixen en connotacions sospitoses en el cas d’una dona. A ella, se l’ha acusada, per exemple, de voler ser “més dura que qualsevol home”; és, potser, això res prohibit? És o ha de ser la duresa una característica o “valor” únicament de la masculinitat? Sense la voluntat de lloar o criticar “la duresa” per sobre d’altres característiques, aptituds o defectes, continua sent significatiu el fet que aquesta es limiti a la masculinitat, i que, quan entra en el terreny de la feminitat es converteixi en una connotació negativa i poc apropiada. Així, davant la suposada fredor de la candidata a la presidència, quan aquesta va vessar una llàgrima (habitualment un fet “clarament femení”), es va arribar a qüestionar la veracitat d’aquell plor. A l’altre extrem, en canvi, hi ha l’exemple del nomenament de Carme Chacón com a Ministra de Defensa estant embarassada. D’ella, se’n va destacar la seva feminitat en la màxima esplendor: la maternitat. Però, en general, des dels media també es va considerar un fet poc adequat per a una dona que ocupés altes esferes de poder polític. Així, doncs, quines han de ser les aptituds i característiques d’una dona en el poder? És que potser Obama, Bush, Zapatero o qualsevol altra persona dirigent no requereix d’ambició i afany de poder? És que potser queda algun espai per a les actituds i comportaments “propis” de la feminitat (definida segons el mateix sistema patriarcal, a partir dels seus arquetips) en els estrats més alts? Potser són diferents les llàgrimes de victòria o derrota vessades pels homes esportistes que les de qualsevol dona?

Si bé no es pot negar la tendència a la masculinització de moltes de les dones en rols de poder (sigui polític, econòmic o social), més que restar en la mera crítica, el que cal és reflexionar sobre el perquè d’aquest fet; sobre el perquè de la tendència homogeneïtzadora cap al “fer en masculí”, la qual, tot i tractar-se d’una virtut i l’únic camí cap a l’èxit en alguns casos, per a elles és fruit de crítica. Així, ens preguntem… llavors quina és l’opció possible per a les dones?
O és que potser allò que atrau crítiques és el perill que cau sobre l’status quo de l’ordre patriarcal? És que aquest ordre veu envaïdes les seves esferes de poder que potser, a la llarga, acabarien fent possibles espais de llibertat per a les dones a l’hora d’actuar i decidir fora de les rigideses imperants?