Un pas més, si us plau!

L’assassinat d’una dona de trenta-set anys, presumptament per part d’un assetjador i ex-company, que a la vegada era mosso d’esquadra, ha esdevingut un cas paradigmàtic pel seu tractament mediàtic.

Sense dubtar en cap moment de l’impacte i la importància derivada d’aquest cas, en què es barregen qüestions d’ètica mèdica i seguretat dels cossos policials, el que és cert és que un cop més s’ha passat de puntetes sobre el fet que les dones que pateixen violència segueixen vivint sense empara.

És massa recurrent que els mitjans no acabin d’entrar en les consideracions que posarien el dit a la nafra pel que fa a aquest tema: per què les dones no presenten denúncies, quina és la resposta d’acompanyament que s’ofereix quan demanen ajut?; quina protecció o proteccions s’activen o no amb cada demanda?; per què  Catalunya és el lloc on menys ordres de protecció es donen? i quin impacte tenen en les dones i els seus entorns?; quines “proves”, i durant quant temps, ha de presentar una dona i quina és la inversió de la càrrega de la prova que es va prometre des de la Ley contra la violència de género del 2004?; o què hi ha del desplegament de La Llei del Dret de les dones a eradicar la violència masclista, aprovada pel Parlament de Catalunya el 2008?

A partir de l’assassinat d’Anna Orantes el 1997, després de més de quaranta anys de maltractament, els mitjans de comunicació finalment van desplegar un operatiu de pressió al costat de les associacions feministes que des de molts anys abans lluitaven per presentar el caràcter sistèmic de la violència masclista  i la vulneració dels drets de les dones que significa la seva pervivència. El gir que aquesta aliança va propiciar va tenir un gran impacte i molta repercussió social i política. Ja és història, però el fet que les informacions sobre violència masclista passessin de les seccions de successos a la de societat, va contribuir a encarar des de l’àmbit polític i social allò que estava sent tractat com un “accident”, per més tints de criminalitat que s’hi posessin.

Som davant la necessitat d’una altre aliança. És més, és imprescindible la complicitat dels mitjans per poder denunciar la distància entre les intencions d’unes lleis que existeixen, i que va costar grans esforços construir-les i aprovar-les, i el seu desplegament, en alguns aspectes clarament insatisfactori.

Estem parlant dels drets de les dones com a drets humans. Aquest reconeixement implica compromisos que no s’acaben d’assumir institucionalment, però també requereix un tractament i una cura especial dels mitjans de comunicació, des dels quals celebraríem que es generessin més accions de visibilitat dels “forats negres” que no acabem de conèixer, amb la seva complexitat, en relació amb aquest tema. I esperem, sobretot, un treball de continuïtat i d’estratègia comunicativa, compartida entre els mitjans, el món associatiu i les institucions, que sigui capaç de crear un relat fonamentat, coherent, clarificador i posicionat. Un pas més que vagi més enllà de la dinàmica reactiva vinculada a la malaurada repetició de la violència i els crims masclistes.