Cada tercer dilluns de cada mes ens concentrem moltes dones a les places de ciutats i pobles de Catalunya per denunciar la violència masclista cada vegada que una dona n’és una víctima mortal. Igualment, els plens de molts ajuntaments es pronuncien públicament a favor dels drets de les dones i en contra de tota manifestació que no els respecti. Cada 8 de març es fan marxes reivindicatives pels carrers de les principals ciutats de Catalunya. Molts departaments i seminaris de les universitats publiquen estudis, investiguen sobre la situació de les dones i sobre les seves aportacions pel que fa a la riquesa i al benestar i a la seva contribució social a través del treball de cura i atenció. Cada dia, cada dia, sí, la multitud d’associacions i xarxes de dones i feministes treballen a peu de carrer per visibilitzar a àmbits diversos (la ciència, la participació social i política, la cultura i la salut, l’economia, els treballs) la necessitat de reconèixer i difondre un contínuum de propostes, reivindicacions i inajornables exigències per assolir la llibertat femenina.
Tot aquest quefer diari amb prou feines es recull per part dels mitjans de comunicació. Sembla haver-hi un pacte de silenci per tal de no incomodar la ciutadania amb la visibilitat de la insatisfacció de tantes dones davant la reiterada immobilitat d’un status quo immoralment androcèntric.
Tot això, però, s’ha ensorrat gràcies a Karl Lagerfeld, que ha muntat, per a la casa Chanel, una manifestació de dones models exigint protagonisme i llibertat.
Ara si que hem assolit les tres quartes parts de les pàgines dels diaris!!!
El teatre de la moda d’alta costura, històrica tirana dels cossos, s’ha apropiat del look de les manifestacions –que mai surten com deurien als mitjans de comunicació– i l’ha fet aparèixer com una mascarada, per l’alta banalització i paròdia que mobilitza. El decorat de cartró-pedra ofèn en aquest cas pel fet que usurpa els eslògans i distreu l’atenció respecte al motiu real que els ha motivat: la indignació i lluites de les dones de veritat, pels drets de veritat, aquells que tal com hem dit, poques vegades són objecte d’atenció periodística i mediàtica.
Deixeu un comentari