Semblava que ja estava acordat internacionalment, semblava que ja no calia insistir-hi més, que s’havia de deixar de ser crítiques amb aquests tema de les talles. Donàvem per assentat que gràcies al compromís de gran part de la classe mèdica, mestres i professorat, de les mateixes marques de distribució i venda de roba s’havia assolit el compromís de deixar de pressionar les nenes i adolescents amb el tema de les mides estàndards dels cossos. Semblava fet i reconegut que la diversitat dels cossos tenia camp lliure per expressar-se… semblava…
Però no. Donant una ullada ràpida per les seccions de roba per a nenes i pre–adolescents de diferents cadenes, s’evidencia una clara tendència a la uniformitat que res té a veure amb la diversitat reconeguda dels cossos i estils de moda proposats per als nens i pre-adolescents.
Aquelles imatges de la primavera dels cartells de promoció comercial s’han imposat també com a model per a les incipients consumidores, forçant-les a renunciar a la vivència feliç dels seus cossos “fora-norma” i descobrir amb sorpresa que en la talla assignada per edat només hi caben si són la meitat del que són.