El que queda del dia

Foto: Gemma Sánchez (ACN)

Aquest 8 de març els mitjans de comunicació han ofert un exemple més de com les rutines i les pràctiques comunicatives convencionals acaben imposant-se per sobre dels fets a què al·ludeixen. I encara més tenint en compte que les mobilitzacions posaven en qüestió, entre altres coses, la invisibilització de les aportacions de les dones en els espais comunicatius. Una invisibilització que, per cert, està construïda a partir de la imposició d’una agenda que ignora el fer de les dones i que es fonamenta, al seu torn, en un conjunt d’inèrcies que, no podia ser d’altra forma, han aplicat un tractament dels esdeveniments centrat en l’excepcionalitat del dia o, a tot estirar, de la setmana.

I no estem dient que no hi hagi hagut atenció mediàtica ni autocrítiques a tort i a dret. N’hi ha hagut, i en alguns casos molt potents. S’han realitzat programes i edicions especials a les cadenes de televisió i a la premsa, que han abordat a bastament les motivacions que van dur a milers i milers de dones, i també a molts homes, a mobilitzar-se als carrers. També s’han bolcat dades que, de forma exhaustiva i emparades en tractaments estadístics, han posat en relleu les situacions que cal revertir per donar solucions amb una cadència més acumulativa que estructural. Han aparegut, així mateix, monogràfics i programes especials sobre les accions dels grups feministes, que han ocupat espais clarament rellevants. Les companyes periodistes han treballat a fons per cobrir els espais que amb motiu d’aquestes dates se’ls assignen… però, així i tot, trobem a faltar tant el compromís que realment empari la profunditat d’aquesta revolta com la veritable discussió sobre les agendes informatives i sobre les rutines i perspectives androcèntriques en què descansen. Això exigiria assumir plenament la complicitat amb la denúncia que es feia sentir al carrer i als mateixos espais informatius que els mitjans cobrien. Però sembla que segueix sent més còmode no bellugar els formats i així, de passada, neutralitzar la possibilitat que el terra es mogui en una direcció que per algú seria poc confortable. I així fins a l’any que ve?