Parteixo del fet que les representacions tenen una gran significació, ja que provoquen efectes reals, materials. I no només es tracta d‟efectes concrets i mesurables, que recauen sobre les dones a títol individual, sinó també d‟efectes culturals a gran escala sobre com ens veiem a nosaltres mateixes i com veiem les altres persones, efectes sobre la identitat, la política o la violència.

Pel que fa a la representació de les dones en els mitjans de comunicació, hi ha dos factors que m’agradaria assenyalar. El primer és el ressorgiment del contingut sexista en els mitjans de comunicació: la tirallonga inacabable de suposats “acudits‟ que es fan a costa de les dones, el menyspreu, la trivialització… el fet que es facin servir paraules com totty (terme pejoratiu per referir-se a les dones únicament com a objectes sexuals la qual cosa també implica que són estúpides). Sovint aquests termes se salven per les cometes, que n’assenyalen el suposat to irònic, per la qual cosa no s’hi poden fer objeccions ni crítiques, ja que fer-ho se suposa que evidencia una manca d‟ironia o demostra que no es té sentit de l’humor. En la nostra cultura dels mitjans de comunicació postfeminista podem trobar aquest tipus d’ironia a tot arreu i, per tant, això ho fa molt difícil per als grups feministes, tant homes com dones, a l’hora de començar a fer una anàlisi crítica.

L’altre factor que cal tenir en compte és la nova crueltat que impregna la representació que es fa de les dones. Aquesta crueltat es pot veure en la supervisió i l’escrutini hostil del cos de les dones a càrrec dels programes de canvi d’imatge, les pàgines de safareig a Internet, les revistes sobre persones famoses, a més de les revistes destinades només a les dones, que s’ho passen d‟allò més bé publicant fotografies de les imperfeccions, dels quatre pèls a l’aixella o del petit rastre de cel·lulitis. Això jo ho he batejat com el fenomen del cercle vermell, per totes aquelles revistes que es dediquen a encerclar en vermell una part del cos de la dona que ha estat condemnada perquè no compleix els estàndards de bellesa i perfecció als quals se suposa que totes hem de poder arribar. Hi ha una crítica despietada i ferotge reservada per a qualsevol dona situada en el punt de mira i que es consideri massa grassa, massa prima, o bé que no s’hagi depilat amb el rigor suficient, no hagi triat bé la roba o que, com molt bé ho expressa Jean Kilbourne, hagi tingut el mal gust i la indecència de fer-se gran (sense cirurgia!).

Així doncs, no és difícil arribar a la conclusió que el sexisme segueix vigent i continua gaudint d‟una bona salut en els mitjans de comunicació i, fins i tot, s’ha accentuat des que Tuchman escrivia els seus articles, ara fa 40 anys, ja que actualment les imatges formen part del discurs d’agenciament i apropiació o bé estan protegides per una capa d’ironia: “no era aquesta la nostra intenció, només fèiem broma, aquesta no és una imatge sexista, no veieu que és un magnífic pastitx de l’estereotip dels setanta‟.

“Retrosexisme‟ és el nom que li dóna Imelda Whelehan. Una “fuetada per l‟esquena‟ és el nom que li va donar Susan Faludi. Avui jo m”hi refereixo com “la nova normalitat‟.

Sexualització i sexisme

M’agradaria tractar la sexualització, i especialment de la manera en què aquesta opera en el cos de la dona.

Actualment moltes persones estan publicant articles sobre aquest tema, és a dir, sobre l’augment de “l’obscenitat‟, “la pornificació‟ de la societat, “la sexualització de la cultura‟. Crec que és difícil posar en dubte que s’hagi produït un canvi en els últims deu anys. En els mitjans de comunicació cada vegada veiem més dones que van més despullades. També podem comprovar com tornen els concursos de bellesa, fins i tot per als infants, i augmenta la respectabilitat dels clubs exclusius per a homes, com ara els locals que ofereixen ball eròtic, barra americana, striptease, etc. Potser fa uns quants anys tot això s’hagués considerat inacceptable, denigrant tant per als homes com per a les dones, però avui es considera un component àmpliament acceptat de la cultura empresarial. En l’hospitalitat empresarial del sector bancari, de les agències de publicitat i d’altres tipus d’empreses es considera perfectament legítim entretenir els clients en aquest tipus d‟espais. Aquest fet no només contribueix a l’objectualització de les dones en general, sinó que també margina i discrimina potencialment les dones que treballen en aquests sectors i que no se senten còmodes assistint a esdeveniments corporatius en un club de ball eròtic, o que fins i tot n’estan excloses.

És ben coneguda la mala fama de la premsa del Regne Unit i, tot i les campanyes en contra del que s‟ha anomenat „les models de la pàgina tres‟, cada dia continuen apareixent models en topless als diaris sensacionalistes com The Sun. Però, de fet, cada vegada és més difícil diferenciar aquestes imatges de moltes altres que mostren estrelles del pop, concursants de realities, actrius de cinema i altres celebritats en situacions semblants de nuesa, sensualitat explosiva, i posats eròtics. Ho podem veure molt clarament en els vídeos musicals, els jocs d‟ordinador i, evidentment, en la publicitat. I també prolifera la imatgeria de tipus sadomasoquista.

Però és important esmentar tres punts que fan que el meu argument sigui molt diferent de l’argument habitual i majoritari de tarannà moralista i conservador. Classificaria la meva postura com a positiva respecte al sexe, però antisexista. No estic en contra de les imatges sexualment explícites per se, però m’interessen més les especificitats d’aquestes imatges i el sexisme que transmeten. Aquesta és una de les raons per les quals m’ha sorprès i decebut molt assabentar-me que s’hagi decidit eliminar el Ministeri d‟Igualtat a Espanya, ja que considero que un ministeri d’aquest tipus és essencial a l’hora de promoure i supervisar els avenços cap a la igualtat. Pel que fa a la manera com les imatges de dones “sexualitzades‟ —primes, guapes, atractives i provocadores— dominen el nostre paisatge visual, també em preocupa que, si no existeix un ministeri encarregat específicament de tractar qüestions d’igualtat, apareguin més atacs de tipus moralista a aquestes representacions, però que a la vegada aquestes no rebin crítiques de tipus feminista o de tipus polític.

Respecte a aquest tema, hi ha quatre punts que hi estan relacionats.

En primer lloc, és sorprenent que aquesta nou imaginari sexualitzat es presenti com una apropiació sota l’etiqueta de postfeminisme (ex. “jo sóc qui mou els fils”). El que abans podria haver estat una representació criticada per grups feministes, es recupera ara com la imatge d’una dona jove amb poder, confiança i assertivitat, de manera que aquesta representació esdevé molt més difícil de criticar.

articlenov2010

En segon terme, es percep fins a quin punt tenir un cos atractiu comença a definir el que significa ser dona. D’aquesta manera, s’estan desplaçant altres versions de la feminitat. De fet, és com si tenir un cos sexy ho fos tot —com es pot veure clarament en aquest anunci, en què entre els pits d‟una dona trobem l’eslògan: “No sé cuinar. Però tant se val”, que suggereix que l’únic tret important d’una dona és tenir un bon cos.

En tercer lloc, és fonamental observar les exclusions que implica aquesta pràctica —és a dir, només algunes dones ens són presentades d’aquesta manera: dones joves, primes, guapes, heterosexuals, blanques o de pell clara. Les dones que no segueixen aquest patró tan limitat estan subjectes a una hostilitat creixent; a més, no és una veritable celebració de la sexualitat femenina o del desig femení real, ja que la censura més cruel es reserva per a les dones que, tot i ser qualificades de “lletges”, volen ser sexualment actives.

I en quart i últim lloc, m’agradaria assenyalar la manera en què aquest missatge està sent assimilat per les dones joves, que cada vegada més es presenten a si mateixes, en les seves pàgines personals de Facebook o MySpace, d’una manera extraordinàriament sexualitzada. Per exemple, hi ha centenars de milers de noies que trien el nom d’usuària “sexy slut“ (marranota) i que decoren les seves pàgines web amb imatges de la revista Playboy i fotografies sexualment explícites. Cada vegada més, sembla que les dones joves hagin interioritzat aquest missatge que es basa en la creença que el seu únic valor i mèrit prové del seu atractiu sexual.

Segons el meu parer, aquesta és una objectualització sexual que pren una nova forma, una forma més perniciosa, en què la mirada masculina s‟interioritza fins al punt de transformar-se en una mena de política d’autovigilància practicada per la dona mateixa. A vegades les dones comenten “però si ho faig per mi‟ o “és el que jo vull fer‟. I sí, també hem de respectar aquest agenciament de les dones joves, però a la vegada considero que cal situar aquest fenomen en el context d’una societat més àmplia que contínuament diu a les dones que aquesta és la seva única font de poder i de valor.

En cap cas voldria que això s’interpretés com que les dones joves són ingènues i passives i absorbeixen les imatges i els missatges dels mitjans de comunicació sense qüestionar-los. D’altra banda, també sabem que a la nostra societat s’estan patint nivells creixents d’angoixa física i psicològica a causa dels intents de les dones de voler estar a l’alçada d’uns estàndards de joventut, bellesa i erotisme que són impossibles d’assolir. Existeixen informes que mostren que els trastorns alimentaris són cada vegada més freqüents entre les dones d’edat avançada i les dones properes a la menopausa, que fan mans i mànigues per aconseguir tenir l’única aparença que la nostra societat marca com a valuosa i desitjable: un físic jove i atractiu.

A més, en menys d’una generació hem passat d’una situació en què la cirurgia estètica es considerava territori de persones molt riques i presumides a un context en què una majoria de dones joves als Estats Units i l‟Europa occidental espera prendre’n part en algun moment. Al meu parer, això és espantós i molt preocupant, ja que ens han fet sentir que el nostre propi cos, sobretot quan envelleix, és tan lleig i vergonyós que fins i tot estem disposades a sotmetre’ns a operacions que posen en perill la nostra salut i que tenen un cost molt elevat, i tot això amb l’objectiu de refer el nostre cos a mida d’una imatge idealitzada, que, a més, probablement ja no era real des d’un inici, gràcies a les tècniques del retoc fotogràfic, l’aerografia i la cirurgia estètica. Per tant, en comptes de refer el nostre cos a cop de bisturí, crec que el que caldria és refer la nostra societat per aconseguir que les dones s’acceptessin tal com són, és a dir, en tota la diversitat de formes, mides, colors, edats, ètnies, etc.

A tall de conclusió, penso que el sexisme en els mitjans de comunicació està empitjorant i que, paradoxalment, hem deixat de parlar-ne. Tota una generació ha crescut sense disposar d’un llenguatge per parlar del sexisme i en molts contextos ja no se’n pot parlar. De fet, és cert, fins i tot la paraula sembla haver-se quedat antiquada i desactualitzada, d’una manera que no té parangó amb el racisme o l’homofòbia.

Però crec que si plantem cara a la realitat del sexisme en els mitjans de comunicació parlant sobre el tema, podem trencar el silenci que impregna aquesta qüestió, i podrem mostrar fins a quin punt són importants els mitjans de comunicació a l’hora de garantir unes relacions de gènere més igualitàries, obertes, generoses i esperançadores, que és el tipus de relació que tothom volem veure. Així que aquesta és una crida positiva a l’acció: toca emprenyar-se, una altra vegada.

Rosalind Gill és professora d’anàlisi social i cultural al Centre de Cultura, mitjans de comunicació i industries creatives del King’s College de Londres.