És sorprenent que, encara avui, les dones ocupem el lloc d’honor per representar la imatge ideal de la victimització i el sofriment carnal. Més enllà de saber que encara avui les violències vers les dones són un fet real i preocupant, la violència masclista s’estén per tot arreu. A cops ho fa de manera explícita, com llegim o veiem en alguns relats de ficció que encara fabulen i espectacularitzen les morts o les violacions de les dones i utilitzen aquestes imatges com a recurs narratiu i legítim d’una acció que vol parlar de l’horror. D’altres vegades, la violència masclista és tan subtil que fins i tot ha aconseguit que no es bellugui ni una sola coma dels relats que expliquen i donen importància al que passa al nostre entorn. A què ve, si no, tota la pornografia mediàtica a què són sotmesos els relats sobre els assassinats de les dones? Sigui com sigui, aquesta és la raó de tot: encara avui som les víctimes lògiques d’un entramat social que vivim i entenem com a normalitzat. Només cal donar un cop d’ull al lloc que ocupen les dones en els relats que es refereixen a la nostra societat, bé siguin els de caràcter publicitari, de ficció popular o informatiu. Les dones, i per extensió la feminitat, sempre són anomenades a través de la problematització de la seva representació i la seva identitat. Repassem-ho: les mítiques figures de les ploraneres; o les mares sofrents i doloroses; les reines del melodrama, capaces de la renúncia més extrema pel bé dels altres; les víctimes perfectes dels relats que exemplifiquen l’horror i les situacions d’abús físic i social. Imatges, totes aquestes, que s’han naturalitzat en diferents narracions. Sigui en publicitat de cosmètica o productes mèdics, que fragmenten i esquerden els cossos de les dones per emfasitzar que sempre han d’estar emmotllant-se en un cànon de bellesa o salut ideal que escapa a les seves possibilitats -bé sigui perquè el temor o el terror de les dones s’utilitzen com a recurs narratiu, que tant s’inclouen en la ficció com en els informatius, amb la missió sempre d’actuar com a motor d’acció o de preocupació social-; també perquè sobre els cossos de les dones, tan objectualitzats al llarg dels anys, l’espectacle audiovisual de l’agredida com a bella, o de l’agredida com a imatge de l’horror, ha pogut reproduir-se sense que qüestions com el pudor o la distància moral hagin interferit. La qüestió de la feminitat, avui, és indissociable de la imatge de la víctima lògica o ideal de la nostra realitat social. Suposem que tanta tradició de laments i horrors cossificats en els cossos de les dones sosté i legitima una mirada impúdica, intrusa i molt innecessària vers les violències actuals que patim les dones. Innecessària, per què? Perquè no explica res de les dones, i és incapaç, a través de l’espectacularitat amb què exposen tot allò morbós de la violència de la manera més impúdica, de fer visibles les causes estructurals que hi ha darrere aquest tipus de violències, així com de denunciar-ne l’existència. Però, és clar, això és el que passa quan una mirada intrusa parla dels fets i de les coses que no se senten com a pròpies. És molt suposar que a totes les persones que han llegit aquestes línies els hagi passat pel cap el cas Marta del Castillo, el cas Mari Luz, el cas de tantes dones mortes o agredides sense nom…?