Sempre criden l’atenció les representacions de les dones rellevants, actives i amb una història per explicar. És ben bé com si ningú no sabés què fer amb elles. El cert és que si repasséssim la tradició iconogràfica quant a la representació de les dones, observaríem que, bàsicament, les dones han estat representades com a objectes destinats a cobrir un plaer visual confeccionat des de la mirada masculina. I que per satisfer aquest plaer és quasi indispensable que la imatge de la dona en concret transmeti una actitud passiva. Això és, que sigui complaent i que no interpel·li a qui la mira. Una imatge immòbil i amable a la fi. D’acord amb aquesta lògica, doncs, quan es tracta de representar dones que, per la seva trajectòria vital, és a dir, per la seva activitat, han esdevingut rellevants, ens trobem amb un buit iconogràfic que no sap què fer amb elles.

articleabril2007

Cartell de la pel·lícula Teresa, el cuerpo de Cristo

És llavors que ens trobem amb imatges grotesques o totalment inadequades que volen ser testimoni de dones importants. Pensem, si no, en el retrat de la reina Maria Lluïsa de Parma, esposa de Carles IV. No només es recorda d’ella el seu caràcter capritxós, sinó que els seus retrats pictòrics es resolen entre la condemna i la caricatura d’una dona amb geni i forta personalitat. D’altra banda, podem atendre a diferents pintures que han representat deesses d’origen mitològic com Diana, deessa de la caça i protectora de la natura. En comptes de destacar la seva activitat, constatem una certa tendència a representar-la d’una manera passiva. Encara que se la representi amb els seus atributs –un arc i una fletxa– la seva actitud és adient per ser mirada i resseguida com un objecte bell, segons imposa la convenció. No és que no es vulgui parlar de dones importants o de vàlua. És que la seva invisibilització està determinada, més que per l’absència, per la inadequació de la seva representació. Com que realment l’ordre narratiu de la història ha estat escrit i dirigit per promocionar el poder masculí occidental per sobre dels altres, ens trobem amb un buit històric que ara costa d’omplir. D’aquesta manera, la rellevància femenina es veu substituïda en determinades ocasions per certes dosis de desautorització i menyspreu, i en d’altres per certes dosis d’erotització que intenten salvar la incomoditat que un personatge femení podria causar per la seva activitat.

Aquests dies, a la cartellera cinematogràfica, tenim un exemple digne a ser
esmentat: la pel·lícula biogràfica de santa Teresa d’Àvila. Prescindint de la qualitat de la pel·lícula o del rigor amb què s’hi han exposat els capítols de la seva vida, la pregunta que ens inquieta és aquesta: no hi ha una altra manera de representar l’èxtasi místic de santa Teresa? És a dir, la seva sublimació espiritual, només és possible plasmar-la d’una manera totalment carnal? És que l’única possibilitat de traduir la seva autonomia i aportacions a la mística i a la teologia catòlica ha de dependre d’una exposició i un tractament erotitzat del seu èxtasi? I la nostra inquietud encara es prolonga en la segona part de la pel·lícula, quan, ferma i decidida a crear el seu propi convent, tota l’amabilitat física amb què ha estat representada és substituïda per una severitat incontrolada que ratlla el caprici i la mala educació.

En fi, «creadors d’imaginari», tanta por us fem o és que som tan complexes que no sabeu com encarar-ho?