Una de les pràctiques més esteses en els mitjans de comunicació audiovisual és invisibilitzar les dones a partir d’una determinada edat. Fins i tot s’oculten en els anuncis dels productes destinats específicament a elles, com passa amb els cosmètics antienvelliment, en els quals apareixen sempre personatges joves. L’edat està censurada i la tendència general és fer-hi referència de manera negativa (pèrdues d’orina, dentadures postisses, osteoporosi, etc.), tant en els espots publicitaris com en les notícies a la premsa o a la televisió. Amb els anys, s’ha anat fomentant un imaginari de les edats de les dones distorsionat, que no té res a veure amb la realitat, però que és eficaç per seguir alimentant una concepció de la feminitat associada a la mancança, la feblesa i la dependència.

articlesetembre2007

Fotografia de Josephine Patten de l’equip Rockland Road Runners (EUA)

Per això és motiu de celebració que de tant en tant apareguin informacions com la publicada al diari The New York Times, apareguda a El País en el seu recull setmanal, que aporta una visió molt diferent de la maduresa. Es tracta d’un article de Gina Kolata, periodista científica, que des de fa anys està constatant que les corredores de més de quaranta anys es tornen més ràpides i obtenen millors
marques que les joves. Kolata cita diversos exemples de curses en què, dividides per grups d’edats, les guanyadores més grans de cada grup són més ràpides que les guanyadores més joves. En una de les darreres carreres fetes a Estats Units aquest estiu, una atleta de 53 anys va fer millor marca que la guanyadora del grup de 25 a 29 anys.

Una de les causes que expliquen aquest fenomen apunta justament als beneficis de l’edat, a una confiança aconseguida amb els anys que permet alliberar-se de moltes de les pressions i els tabús que ens coarten. Segons la presidenta de New York Road Runners, Mary Wittenberg, les atletes més joves estan inhibides i no despleguen tot el seu potencial perquè el desconeixen. La falta de confiança provoca, entre altres coses, que es quedin en un segon terme abans de les carreres, per por de mostrar-se com a autèntiques atletes al costat dels homes, mentre ells fan estiraments, escalfen i fan carreres curtes amb total llibertat. Moltes atletes no arriben a saber mai què són capaces de fer o de quina manera guanyar més força i velocitat, perquè l’esport està definit bàsicament per als homes.

Per a Vonda Wright, cirurgiana que organitza cursos intensius de jogging, un factor a tenir en compte és que les dones reben informació negativa a través d’anuncis i articles de revistes, que les fa desistir d’entrenar més seriosament, mentre que als homes se’ls anima a prendre-s’ho com un autèntic repte. Per a elles, el missatge
sembla ser “si no ets la millor, no val la pena esforçar-s’hi”. Però per a les més grans, moltes de les quals no es van poder entrenar quan eren més joves, córrer és tot un descobriment que els permet investigar les seves possibilitats en total llibertat. I aquesta sensació de descoberta i de domini sobre el propi cos les dota d’una confiança que explica les seves conquestes en el terreny esportiu i, malgrat la invisibilitat que les caracteritza, en moltes altres activitats de la seva vida.