És difícil aprendre a mirar d’una altra manera que no sigui l’habitual. De tants costums tan mal apresos, sovint en fem formes i institucionalitzem discursos i monovisions cap a una realitat social que ens demana altres lents.
Fixem-nos en les cròniques socials o les crítiques especialitzades. Exercicis, tots dos, que intenten explicar esdeveniments socials o culturals. Exercicis, tots dos, que formen part d’aquella literatura amb què la regulació social pren forma.
És cert que, de manera històrica, els esdeveniments socials narrats per les cròniques han estat capitalitzats pel savoir faire i l’autonomia directiva dels homes. Fins aquí, bé. El que ja resulta més estrany és la falta d’agilitat de les persones que sempre han tingut la ploma per adaptarse als nous temps i saber narrar-los. Fixem-nos-hi.
Com cada any, els Globus d’Or i els Oscar generen innumerables articles i expectació. Com a esdeveniments, reuneixen el bo i millor de la societat cinematogràfica nord-americana i tenen mitja professió periodística pendent. Professió periodística que, d’altra banda i sense voler minvar ni un centímetre la seva importància i utilitat, a hores d’ara ja està cansada. No és estrany, doncs, que ens trobem amb tot un seguit d’articles i escrits que lluiten els uns contra els altres per intentar dir quelcom més original, més cinèfil o més cool que els altres. I és en aquesta competència ferotge (i inútil) on sovint les formes prenen més importància que contingut, i es construeixen, en el millor dels casos, articles pretensiosos i, en el pitjor dels casos, escrits de lamentable vàlua cultural.
Dies abans de la gran gala dels Oscar, s’obre, amb els Globus d’Or, l’avantsala de les expectatives i prediccions de quins seran els grans premiats de l’any. David Trueba, en la seva columna « Globos » deixa ben clar què és el que importa.
Per explicar que els premis en qüestió no són més que un acte dels nord-americans per celebrar la seva nord-americanitat (i doncs?), fa un salt mortal amb caiguda estrepitosa. Cal suposar que, com a cineasta espanyol, no vol donar massa importància a l’artisticitat d’un país que li proposa regles de competència amb les quals no pot competir, alhora que se situa al marge de comentaris que puguin celebrar o criticar exercicis cinematogràfics massa habituals en sales d’explotació comercial, segons el seu parer. No se sap, i aquesta afirmació podria ser motiu de discussió que en tot cas ja resoldríem en un altre espai. El que sí que és cert, tornant a la seva tombarella mortal, és que, per desplaçar-se d’aquesta incomoditat, la seva columna s’alça com un estendard de les monovisions més ràncies i inoportunes. El fons és el següent: tot l’absurd de la cerimònia té a veure amb la feminitat, i tot el cool, amb la masculinitat.
Imperceptible pot resultar el descrèdit que propina a Meryl Streep, però hi és. Més perceptible resulta que tot allò superficial, frívol i vulgar se sintetitza en les «pitreres» de certes professionals del sector; o en la bellesa exòtica o el luxe desenfrenat sintetitzat en d’altres, convidades a l’esdeveniment no per allò que la professió els mana saber fer, sinó només per al seu lluïment. Si resulta més que perceptible l’aplaudiment que fa als guanyadors i a la resurrecció dels eterns perdedors del sector, amb una magnífica quota del 5 a 1, a favor d’ells, és clar. I tot això narrat amb un desenfrenament tan «institucionalitzat» com la certesa d’autoaplaudiments de la celebració que ell mateix critica.
Però, com sempre, això no és tot. Aquest any, la indústria cinematogràfica disposa d’una «revelació» històrica: Katryn Bigelow ha guanyat un Oscar. O el que és el mateix, és la primera dona de la història que guanya un Oscar a la millor direcció. Aquí el desconcert ja es torna brutal: que si és el triomf de les exesposes, que si no hi ha res millor que celebrar el dia internacional de les dones amb un premi com aquest, que si sort de la Bigelow que va salvar la gala d’un avorriment mortal, etc.
Especialment significatiu és l’article de Carlos Boyero «La capataz de un mundo de hombres» per explicar aquest desconcert.
Com es pot explicar qui és Bigelow? Tot un misteri… I aquí és on es manifesta l’autèntica mala salut sociocultural fruit de les monovisions. Tants anys aprenent que l’heroïcitat és cosa d’homes; tants anys aprenent que la promoció social de les dones es concreta sempre, en primer terme, en el seu cos; tants anys aprenent a valorar la professionalitat, l’originalitat i la creativitat en masculí… Així, quan es descobreix que les dones també saben de tot això, el pacte de gènere s’esquerda i es manifesta una incapacitat notable per poder-ho explicar. En el cas de l’article en qüestió, no sabem si dir-li guapa o manaia. Una dona que fa una pel·lícula «d’homes»? Una dona que no parla de melodrama? Una dona que controla les emocions en un punt tan exacte que sembla que aquestes no hi siguin? Una dona que controla els gèneres cinematogràfics, que sap com juxtaposar-los, i que els barreja amb la cultura tradicional bèl·lica (cosa d’homes!) i amb punts de cultura de videojoc (cosa d’homes!)? Desconcert…
Salvar-nos de les monovisions és més important del que sembla. Necessitem poder explicar el món tal com aquest ens ho exigeix. Necessitem que la Nostra cultura estigui guiada pels esdeveniments. Potser hauríem d’acostumar-nos al fet que el món ens pot sorprendre a cada moment, de la mateixa manera que versa l’últim anunci de Hyunday: Belleza y eficacia, por fin juntos.
A mi, em va deixar petrificada…
Equip de redacció.
Deixeu un comentari