Oxímoron

Darrerament el món de les pantalles s’està poblant, fins a arribar a la saturació, de missatges que diuen una cosa i la contrària. Sembla que el regne dels oxímorons hagi envaït les galàxies visuals i els escenaris de la comunicació. Ho advertia fa pocs dies Marina Subirats en un article del diari ARA. Les imatges de manifestacions i els relats dels informatius de totes les cadenes, que es posicionen de forma unívoca en el rebuig a la sentència pels fets de Pamplona, conviuen estretament amb imatges de personatges femenins que sembla que reclamin, des d’una bona part dels missatges publicitaris, una relació basada en un tracte poc menys que vexatori.

La crítica que es fa des dels feminismes, entitats, institucions i mitjans de comunicació al paper configurador d’un model de sexualitat de la cultura masclista basat en la relació binària dominador/dominada sense consentiment, que sembla jugar a fet i amagar amb uns missatges que en la ficció, majoritàriament publicitària, proliferen, a cor què vols, en total llibertat, defensant, implícitament i explícitament, tot el contrari.

Amenaces i advertències sobre formes i comportaments masclistes que coexisteixen amablement amb discursos condescendents que les redueixen a pures estratègies de màrqueting, tot campant per les pantalles sense problema i legitimant allò que el moralisme informatiu diu menystenir. I l’oxímoron es diversifica encara més quan els personatges femenins s’ofereixen també com a superwomans amb poder, aparentment lliures, però, en el fons, proveïdes de totes les armes de seducció patriarcalitzades amb el peatge afegit de presentar-se com a doblegades als cànons estètics més arquetípics. Imatges de fèmines “poderoses” que vehiculen comportaments del tot patriarcals. Això si, amb sabates d’agulla i el perfum adequat. Oxímorons o doble moral?

2018-07-16T01:06:16+00:0015/05/2018|Categories: Comentaris|

Deixeu un comentari