Hi ha estats com els que es viuen desprès dels grans àpats o desprès dels moments intensos, que deixen rastre al cos, a l’ànima o a la memòria del dia després.
De vegades però, la ressaca ve com una glopada de la mà d’unes imatges que, passat el moment pel qual han estat creades, despleguen la força del seu desafiament d’una manera més nua, més radical.
La sobtada aparició, tot baixant d’un vagó de metro, del cartell d’uns grans magatzems va ser un senyal que l’elegia dels passats superats que varem oferir en l’anterior Comentari de l’Observatori, no és el present en què estem i que realment voldríem.
En un primer cop d’ull, la imatge no va ser de sorpresa. Al cap d’una estona, ja amb el cartell més a la memòria que a la retina es feia patent que sí: era cert. La publicitat mostrava la imatge d’una nena “disfressada” d’adulta i carregada de guarniments, amb un somriure satisfet desprès d’haver consumit i posat a sobre, maldestrament, tot allò que l’ha de fer una “dona”.
A partir d’aquí, dues reflexions: persisteix la insistència en publicitar per a les nenes valors associats a una idea de feminitat adulta, passiva i emmascarada en un dictat consumista que presumiblement les completi; i la segona: s’insisteix en la manipulació d’un aparent joc de disfresses per sostenir la difusió de la imatge que aquesta feminitat tòpica pensada per la mirada de l’altre, s’ha de seguir enfortint.
En aquest cas, l’existència d’una versió amb un protagonista masculí és igualment maldestre i agressiva.
Deixeu un comentari