Un pot ser vell, haver estat operat de pròstata, tenir tres divorcis a l’esquena, una hèrnia discal i esperar combatiu que en “vingui una de grossa” muntat en una taula de surf mentre substitueix uns espinacs per un assortit de sushi. Un pot ser inquiet, actiu i saludable malgrat totes les xacres: és clar que sí! Hem de celebrar la substitució progressiva d’aquells models de gent gran pensionista que no vol despentinar-se i per això passeja i no corre, i que solament està pendent de la dentadura, les pèrdues d’orina i de si ho farà bé com a àvia.


Però la veritat, voldríem celebrar també, que aquesta gosadia travessés més límits i relacionés amb la mateixa naturalitat i complicitat, a qui pot ser vella i no vol quedar-se quieta, a qui pogués lluir les cicatrius vitals i emocionals, físiques i de l’ànima, sense tenir entre les mans una compresa com a únic entreteniment. De veritat que ho voldríem celebrar. Seria molt demanar un esforç més?